L’any 1897 fou rodada la primera cinta a Cuba pel francès Gabriel Beyre. Però el creador del cinema cubà fou Enrique Díaz Quesada, del qual és una pel·lícula tan meritòria com La Zafra o Sangre y azúcar
(1919). En aquest període mut, el seguí en importància Ramón Peón ( El veneno de un beso
, 1929). Amb l’arribada del sonor, el cinema cubà entrà en crisi de producció i de qualitat artística, i no en sortí fins el 1959, quan el nou règim nacionalitzà la indústria cinematogràfica creant l’Instituto Cubano de Arte e Industria Cinematográfica (ICAIC). Sota l’ègida d’aquesta entitat sorgí una interessant escola de curtmetratges i documentals amb Julio García Espinosa ( La vivienda
, 1959), Tomás Gutiérrez Alea ( Esa nuestra tierra
, 1959), Santiago Álvarez ( Ciclón
, 1963) i altres. També fou iniciada la producció de llargmetratges, entre els quals sobresurten Historia de la Revolución,
de T.Gutiérrez Alea (1960), El joven rebelde
, de J.García Espinosa (1961), Manuela
, d’Humberto Solás (1965), La primera carga al machete
, de Manuel Octavio Gómez (1967) i Memorias del subdesarrollo
. Durant el període de 1968-71 Cuba produí diversos films de caràcter històric com Lucía
(1968), d’Humberto Solás, Los días del agua
(1971), de Manuel Octavio Gómez, i Una pelea cubana contra los demonios
(1971), de Tomás Gutiérrez Alea. Posteriorment aparegueren temes propis de la Revolució Cubana en films com Girón
(1972), de M.Herrera, El hombre de Maisinicú
(1973), de M.Pérez i Ustedes tienen la palabra
(1974) de M.O.Gómez. Amb la desaparició, però, de l’ICAIC com a entitat autònoma, si bé dependent del Ministeri de Cultura, disminuí radicalment la producció de films de ficció i decaigué considerablement l’esperit crític. Després de la commemoració del 25 aniversari de la Revolució, que afavorí una momentània reactivació de la producció amb títols com Hasta cierto punto
, de T. Gutiérrez Alea, Los pájaros tirándole a la escopeta
, de R. Díaz, Patakin, de M.O. Gómez, Vampiros en La Habana
, de J. Padrón o Una novia para David
, de G.O. Rojas, la crisi econòmica generalitzada seguí condicionant una producció quantitativament limitada. A més de l’èxit popular del musical La bella del Alhambra
(1990) d’Enrique Pineda Barnet, destacaren Maria Antonia
(1991) de Sergio Giral, Caravana
(1991) de Rogelio París o La inútil muerte de mi socio Manolo
(1991) del veterà Julio García Espinosa. Mentre Fernando Birri abandonava la direcció de l’escola de cinema de San Antonio de los Baños, els responsables de l’ICAIC cercaven sortir de la crisi amb films rodats en coproducció, com El siglo de las luces
(1991) d’Humberto Solás —amb França i l’URSS— i Me alquilo para soñar
(1991) del brasiler Ruy Guerra o Havanera
(1992) del català Antoni Verdaguer, amb diverses institucions de l’Estat espanyol. La situació econòmica del cinema cubà continuà essent crítica. De tota manera, se celebrà amb èxit a l’Havana el Festival de Cine Latinoamericano. Animats per l’èxit de Fresa y chocolate
(1993), el triomf més gran del cinema cubà tant pel que fa al ressò internacional com a l’èxit econòmic, els seus directors, T.Gutiérrez Alea i C.Tabío, rodaren la comèdia negra Guantanamera
(1995), però no millorà el panorama cinematogràfic que s’enfrontà a la necessitat de l’autofinançament i a la recerca de coproduccions i serveis a films estrangers. Malgrat tot, es mantingué la tasca creativa de nombrosos directors: A.Sotto ( Amor vertical
, 1997), A.Cortés ( Violeta
, 1997), M.Torres ( Ché
, 1997), M.J.Álvarez i N.Buenaventura ( La deuda
, 1997), J.L.Sánchez ( Y me gasto la vida
, 1997), R.López ( Yo soy, del son a la salsa
, 1997), R.Díaz i F.Birri ( Si me comprendieras
, 1998), T.Ríos i S.Ríos ( Mambí
, 1998), D.Díaz Torres ( Kleines Tropikana
, 1998), F.Pérez ( La vida es silbar
, 1998), que obtingué un Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana, E.Pineda Barnet ( Angelito mío
, 1998), J.García Espinosa ( Enredando sombras
, 1998), G.Chijona ( Un paraíso bajo las estrellas
, 1999), P.Carvajal ( Cuba
, 2000), J.C.Tabío ( Lista de espera
, 1999, i Buscando guayabas
, 2000) i H.Solás ( Miel para Ochún
, 2000), entre d’altres.
cinema cubà
Cinematografia