Fins el 1920, que la competència de Hollywood es feu sentir a Europa, la cinematografia danesa fou, juntament amb la francesa i la sueca, una de les més importants del vell continent. El seu capdavanter fou Ole Olsen, que el 1906 fundà la productora Nordisk Film Kompagni. La característica principal d’aquesta breu i brillant carrera del cinema danès fou l’erotisme. Els realitzadors danesos foren els primers a portar a la pantalla tota una sèrie de temes i de pràctiques amoroses que escandalitzaren els contemporanis; crearen també la mítica figura de la ‘dona fatal’ (vamp) en la persona de l’actriu Asta Nielsen, els films de la qual (Afgrunden, 1911; I det store Sjeblik, 1911; etc), dirigits pel seu marit, Urban Gad, eren esperats i aplaudits per un públic internacional. Dins una línia molt més seriosa, el cinema danès donà dos directors de primera magnitud, Benjamin Christensen (Heksen, 1918-21) i Carl Theodor Dreyer. Cal destacar, també, el bon nivell del cinema documental. Al començament dels anys vuitanta, el govern afavorí amb un augment de les subvencions les produccions autòctones, les quals assoliren una qualitat mitjana molt elevada, com ho palesaren la Palma d’Or i l’Oscar atorgats el 1988 a Pelle Erobreren (‘Pelle el conqueridor’), de B. August, i un altre Oscar a Babettes Gaestebud (‘El festí de Babette’), de G. Axel el mateix any. El 1989 hom promulgà una nova llei que limitava la participació estatal al cinquanta per cent del cost dels projectes presentats. Això no obstant, els èxits internacionals es manteniren gràcies a la nominació a l’Oscar de Dansen med Regitze (‘Ballant amb Regitze’, 1990) de Kaspar Rostrup, el premi del Jurat de Canes a Europa (1991) —una coproducció franco-germano-sueca de Lars Von Trier, el reputat autor de The Element of Crime (1984) i Epidemic (1987)— i la Palma d’Or d’aquest mateix Festival a Den goda viljan (‘Les millors intencions’, 1992) de l’esmentat Bille August a partir d’un guió escrit per Ingmar Bergman. L’Institut Cinematogràfic Danès, un organisme autònom sota l’auspici del ministeri de cultura, continuà afavorint les produccions del país amb les seves subvencions, malgrat la disminució del nombre d’espectadors. Gabriel Axel dirigí Christian (1989) i The Prince of Jutland (1993), on s’explica la història de Hamlet segons les cròniques daneses escrites per Saxo Grammaticus al segle XII. El veterà Sven Methling obtingué un gran èxit de públic amb la comèdia The Crumbs (1991), que generà una seqüela un any més tard. B. August realitzà la superproducció Das Geisterhaus (‘La casa dels esperits’ 1993), basada en la novel·la d’Isabel Allende. L.von Trier continuà la seva carrera amb Riget (‘El regne’ 1994) i Breaking the Waves (1995), guardonada amb el gran premi especial del festival de Canes. La indústria cinematogràfica danesa continuà sobrevivint amb l’ajut estatal. Els seus realitzadors mantingueren un gran prestigi internacional: S. Kragh-Jacobsen (The Island on Bird Street, 1997, i Mifune Sidste sang, ‘L’última cançó de Mifune’, 1999), Th. Vintemberg (Dogme 1-Festen, ‘La celebració’, 1998, i The Third Lie, 2000), O.Christian Madsen (Sinans bryllup, ‘El casament de Sinan’, 1997, i Pizza King, 2000, premi Lluna de València al millor llargmetratge), B. August (Smilla's Sense of Snow, 1997, Les Misérables, 1998, i En Sang för Martin, ‘Un cant per a Martin’, 2000) i L. von Trier (Idioterne, ‘Els idiotes’, 1998, i Dancer in the Dark, 2000, que obtingué la Palma d’Or a Canes a la millor pel·lícula i el premi a la millor actriu, la cantant islandesa Björk, a més del premi Goya a la millor pel·lícula europea 2001).
m
Cinematografia