En foren capdavanters els germans libanesos Ibrahim i Badr Lāmā, amb Qublah fī-l-ṣahrā' (‘Un petó al desert’, 1926). El 1931 fou realitzat el primer film parlat, Awlādal-dawāt (‘Fills de papà’), del productor, actor i director Yūsuf Wahbī. El 1934 Tawfik Miṣrāhī fundà els primers estudis, que funcionaren regularment, i el 1936 hom filmà Widād (‘Desig’), de Fritz Kramp, que revelà la cantant Umm Kulṯūm. Posteriorment, la producció cinematogràfica augmentà, però la qualitat no millorà. El triomf de la revolució del 1952 feu que la línia social iniciada per Kamāl Salīm amb Al-'Aīmah (‘La voluntat’, 1949) i avortada pel règim de Faruk continués amb films com Min ‘araq ǧabtn (‘Amb la suor del meu front’, 1952) de Gianni Vernuccio, i Sahra fī-l-wādī (‘Vetlla al riu’, 1954) de Yūsuf Šam;hin que revelà el després famós Omar Sharif. En la dècada dels anys cinquanta i seixanta, cal destacar Ṣalāḥ Abū Sayf, Nitazī Muṣṭafà, Šadi ‘Abd-al-Salam i Ḥusayn Kamal. Posteriorment, les 240 sales d’exhibició existents el 1971 minvaren fins a 168 el 1990. El gran beneficiari fou el vídeo en perjudici de la qualitat dels gèneres populars sustentats sobre un consolidat star system local. El cineasta més rellevant dels darrers anys ha estat el veterà Youssef Chahine, autor d’una personal revisió de la història del seu país a través de Iskindria... Leh? (‘Alexandria... per què?', 1978), Adieu Bonaparte (1986), Le sixième jour (1986) o Iskindria Kaman Wakaman (‘Alexandria encara i sempre’, 1990). Amb una producció al voltant dels 60 llargs-metratges anuals, els cineastes contemporanis més destacats són Mohamed Kahn o Salah Abu Seif, que recuperà la presència de l’actor Omar Sharif en la producció autòctona El Mowaten Masri (‘Guerra a la terra d’Egipte’, 1991). Mohamed El Qalioubi va realitzar el 1991 un extens documental sobre Mohamed Bayoumi, pioner del cinema egipci.
m
Cinematografia