Hom en pot datar l’inici el 1901, quan Béla Zitkovszky filmà una sèrie de danses típiques del país. El 1912 començà una producció més o menys regular, amb les realitzacions de Mihály Kertèsz (més tard Michael Curtiz), Sándor Korda (Alexander Korda) i Pál Fejös (Paul Fejos). La regència de l’almirall Horthy col·lapsà la incipient cinematografia hongaresa, i les figures principals abandonaren el país; Béla Blasko (Bela Lugosi), Lya de Putti, Paul Fejos, Alexander Korda i Michael Curtiz anaren a Hollywood. Amb l’arribada del sonor hom observa alguns signes de vida cinematogràfica. Cap als anys quaranta el cinema hongarès passà per un moment brillant, amb èxits de ressonància internacional, com Emberek a havason (‘Gent de la muntanya’, 1942), d’István Szöts, Valahol Európában (‘En algun lloc d’Europa’, 1947), de Géza Radványi, i Talpalatnyi föld (‘Una parcel·la de terra’, 1948), de Frigyes Bén. La cinematografia hongaresa fou nacionalitzada el 1948, i les rígides doctrines stalinistes posaren fi al seu bon moment. A partir del 1954 hi ha hagut una certa obertura estatal, que ha cristal·litzat en títols com ara Körhinta (‘Cavallets’, 1955), de Zoltán Fabry, i Bakaruhában (‘Uniforme militar’, 1956), d’Imre Fehér; noms joves s’introduïren en el panorama cinematogràfic del país (Miklós Jancsó, Mihály Szemes, János Herskó, György Révész), tot realitzant un cinema amb personalitat pròpia i amb l’ajuda de les promocions de realitzadors sortides de l’estudi Béla Balász (prolongació de l’Escola Oficial de Cinema de Budapest): István Gaál, András Kovács, István Szabö, Judit Elek, Karoly Makk, Zoltán Huszárik, Márta Mészáros i Pál Gábor, entre d’altres. Des dels anys seixanta la producció anual fou de 18-20 pel·lícules. Cal destacar també la producció de films d’animació. A la fi de la dècada dels setanta destacaren G. Bódy, András Jeles i Béla Tarr, que s’afegiren a la producció de la generació precedent. Fins a l’esfondrament del règim comunista, el cinema hongarès continuà produint obres d’interès malgrat les pressions econòmiques i una certa crisi d’idees. Cal esmentar el ja consagrat I.Szabó amb Mephisto (1981) i Colonel Redl (1984); Z.Fabri amb Fábián Bálint találkozása (‘L’encontre de Fábian Bálint amb Déu’, 1980) i Requiem (1981), Peter Bacsó amb Tegna pelött (‘Abans d’ahir’,1982) i Hány az óra, Vekker uro (‘Quina hora és, senyor rellotge’, 1984), Marta Meszaros amb Napló gyermek eimnek (‘Diari íntim’, 1982-84) i Napló szerelmeimnek (‘Diari dels meus amors’, 1987), K.Makk amb Jatszani kell (‘Joc autèntic’, 1984), Az utolsó kézirat (‘L’últim manuscrit’, 1987) i M.Jancsó, amb Omega, Omega (1984) i Szörnyek évadja (‘L’estació dels monstres’, 1987). De les noves generacions destacaren Gyula Gazdag amb Hol volt, hol nem volt (‘Un conte de fades hongarès’, 1987) i Péter Gothar (Megáll az idö, ‘El temps suspès’, 1981; Tiszta Amerika, ‘Com a Amèrica’, 1987). Els canvis democràtics introduïts al país es correspongueren amb la creació de tres distribuïdores monopolitzades pels interessos de Hollywood i una protesta dels joves realitzadors locals que, poc abans de les primeres eleccions lliures, acusaren els veterans de vetllar únicament pels seus interessos. La producció s’aturà durant el primer semestre del 1990, però amb la creació d’una Fundació estatal que aporta el 60% del pressupost dels grans estudis i el 40% dels petits productors, l’estiu del 1991 ja s’havien produït 15 llargs-metratges. Després de l’èxit de Az en XX Szazadom (‘El meu segle XX’, 1988) d’Ildikó Enyedi —Càmera d’Or a Canes— o l’evocació dels fets del 1956 a El Dorado (1989) de Geza Bereményi, entre els films ja realitzats en aquesta nova etapa cal destacar Es mégis (‘Després de tot’, 1991) de Zsolt Kézdi Kovács, Napló apámnak anyámnak (‘Diari pel meu pare i la meva mare’, 1991) de Marta Meszaros o Sztálin menyasszonya (‘La promesa de Stalin’, 1991) de Peter Bacsó. Novofilm, una empresa de serveis germano-hongaresa dirigida pel cineasta Pal Sandor, proporcionà assistència tècnica als productors occidentals que rodaren al país. Al principi dels anys noranta, es produí un augment de les projeccions de pel·lícules occidentals. Per exemple, el 1995 el 5% dels films exhibits eren hongaresos, un 10% de la resta d’Europa, un 80% dels EUA i un 5% d’altres països. Hongria sempre havia tingut una llarga tradició cinematogràfica, com ho demostra que el 1993 hi havia 35 productores. Des del 1991 existeix la Fundació per l’Art Cinematogràfic Hongarès integrada en un 50% per representants del ministeri de cultura i la resta per associacions professionals o relacionades amb el món del setè art. I.Szabó, després de rodar a l’estranger Meeting Venus (1990), amb Glenn Close com a protagonista, retornà al seu país per filmar Edes Emma, drága Böbe (‘Dolça Emma, estimada Böbe’, 1992) en què es relatava la lluita de dues joves per la supervivència. El prestigiós M. Jancsó donà classes a la Universitat de Harvard entre el 1990 i el 1992. En aquest temps, Jancsó realitzà Isten hátrafelé megy (‘Déu camina endarrere’, 1990), Kék Duna kerngö (‘El vals del Danubi blau’, 1991), Gheorghe és Mendel (‘Gheorghe i Mendel’, 1993) i Kövek üzenete (‘Missatge de pedra’, 1994). Precisament, M.Jancsó amb Pál Sándor i K.Makk, tres dels directors hongaresos amb més renom, foren els responsables de Szeressük egymást gyerekek (‘Deixa que els altres s’estimin’, 1996), un film de tres episodis d’intriga. Péter Gothár, que dirigí nombroses obres de teatre, realitzà Melodráma (‘Melodrama’, 1991), A részleg (‘La secció’, 1994) i Haggyállógva Vászka (‘Deixa'm penjar-te, Váska’, 1996). Realitzadors destacats en aquest període foren, entre d’altres, Zsolt Kézdi Kovács, Livia Gyarmathy, Helmut Herbst, Róbert Pajer, Júlia Szederkényi i Sándor Söth. La llarga tradició cinematogràfica quedà demostrada gràcies a la qualitat de la seva producció i als seus creatius realitzadors: L.Gyatmathy (Szökés, ‘Fugida’, 1997), H.Herbst (Die Himmelsbraut, ‘Núvia del cel’, 1998), R.Pajer (Házikoszt, ‘La cuina de casa’, 1997), M.Jancsó (Pesten Nekem lémpást adott kezembe az Úr, ‘La llanterna del senyor Budapest’, 1998, i Anyád! A szúnyogok, ‘La teva mare, mosquits’, 1999), I.Szabó (A Napféry ize, ‘La llum del sol’, 1999), K.Makk (A Játékos, ‘El jugador’, 1998), K.Mundruczó (Nincsen nekem vágyam semmi, ‘El desig que no tinc’, 1999), Z.Kamandi (Az alkimista és szüz, ‘L’alquimista i la verge’, 1999), A.Hazai i G.Pohárnok (Cukorkékség, ‘Sucre blau’, 1998), T.Tóth (Natasa, ‘Natasha’, 1998), I.Enyedi (Tamás és Juli, ‘Tamas i Juli’, 1997, i Simon Magus, ‘Simó, el mag’, 1999), M.Mészáros (A Szerencse lányai, 1998, i Kisvilma-Az utolsó napló, ‘El petit Vilna: l’últim diari’, 2000), P.Bacsó (Balekok és Banditák, ‘Estafadors i bandits’, 1997), T.Sas (Rosszfiúk, ‘Nois dolents’, 2000), C.Togay (Egy télzas Isten náta mogott, ‘Un hivern darrere Déu’, 1999), P.Gábor (Pattogatott kukorica, ‘Crispetes’, 1998) i G.Tompa (Kínai védelem, ‘Defensa xinesa’, 1999), entre d’altres.
cinema hongarès
m
Cinematografia