D.G. Phalké fundà, el 1913, els primers estudis indis a Nasik, on rodà fins el 1923 uns trenta films. L’obra més important, tanmateix, d’aquest període mut és la de V.Shantaram, amb pel·lícules com Nathaji Palkar (1926), Amrit Matham (1927) i Adomi (1928). Amb l’aparició del sonor, l’Índia pogué incorporar a l’obra cinematogràfica tota la seva tradició folklòrica i musical, element que passà a formar part de quasi tots els films indis. Els centres de producció es multiplicaren (Poona, Holapur, Bombai, Madràs), però fou a Calcuta on el cinema indi obtingué més bons resultats, dirigit per Debaki Kumar. No obstant la crisi que representà la Segona Guerra Mundial, el 1946 tingué lloc el primer èxit internacional del cinema indi, a Canes, amb Neecha Negar, de Chetan Anad. Del 1947 ençà Bombai passà a ésser el centre de les produccions comercials, i Calcuta continuà essent la seu d’un cinema molt acurat i compromès. Màximes figures dels anys cinquanta foren Bimal Roy (Do Bigha Zanin, 1954; Devdas, 1955) i, sobretot, Satyajit Ray (Pather Panchali, 1955; Aparajito, 1956), el qual aportà ressonàncies internacionals al cinema del seu país. A partir dels anys setanta es destacà un grup de joves realitzadors (M. Sen, S. Benegal, M.S. Sathyu, K. Shahani, etc.), si bé des del punt de vista artístic continuà sobresortint Satyajit Ray. Pel volum de producció, ja que no per la qualitat, la cinematografia índia ocupà un dels tres primers llocs de la producció mundial, juntament amb el Japó i els EUA. Amb el productor D.V.S. Raju al front del National Film Developement Corporation, la producció assolí la xifra rècord de 948 llargmetrates el 1990. Paral·lelament, malgrat el cens de 30 milions de televisors, 10 milions de magnetoscopis i circuit de cable, el cinema indi atregué noves generacions d’espectadors amb comèdies sobre adolescents enfrontats a les velles tradicions, com Maine Pyar Kiya (‘Em vaig enamorar’, 1990) de Sooraj Bharjatiya's. En el terreny artístic, la desaparició de S. Ray, del qual el darrer film més notable fou Ghare Baire (1983), deixa un buit difícil d’omplir malgrat l’activitat de realitzadors com Adoor Gopalakrishnan —Mathilukal (‘Els murs’, 1989)—, Mrinal Sen —Mahapritivi (1991)—, Mani Kaul, Gautam Ghose, o la jove Mira Nair que, després d’obtenir la Càmera d’Or a Canes amb Salaam Bombay! (1988), realitzà als EUA Mississippi Masala (1991). La puja dels preus dels materials de producció originà la minva de la producció nacional. Però, en canvi, emergí un cinema de crítica social en forma d’exaltació dels sectors marginats de la societat. Algunes d’aquestes obres tenen caràcter feminista. D’altra banda, el tema de l’estructura de castes fou tocat críticament a Crit en el desert, de Biplap R. Chaudury, i també pel jove Jahnu Barua a Hi ha un llarg camí fins el mar. En aquesta mateixa línia, destacà Target, última obra de Saadip Ray sobre un guió del seu pare, el desaparegut S. Ray. El més gran èxit popular fou Bombay, de M. Ratman, que evocà els enfrontaments entre hindús i musulmans l’any 1992. A principis del segle XXI, el cinema indi ha esdevingut el que produeix més pel·lícules del món, unes 800 l’any. Les anomenades masala movies dominen el mercat asiàtic. La ciutat de Bombai és la seu del cinema indi; Bollywood (Bombai+Hollywood), la del seu cinema comercial, i Film City són els estudis cinematogràfics més grans de tot Àsia (ocupen més de 200 hectàrees). Dels realitzadors destacaren, entre d’altres, D. Mehta (Earth, 1998), S.R. Barjatya (Hum Saath Saath Hain, ‘Romandrem units’, 1999), M. Kaul (Naukar Ki Kameez, ‘La camisa del criat’, 1999), S.Ghai (Pardes, 1997, i Taal, ‘El batec de la passió’, 1999), K.Johar (Kuch Kuch hota hai, ‘Alguna cosa està succeint’, 1998), I.Kumar (Ishq, 1997, i Mann, ‘Escolta el teu cor’, 1999) i J.M. Matthan (Sarfarosh, ‘Patriota’, 1999). L’any 2004 produí 934 films parlats en 39 llengües i dialectes diferents. La majoria s’inscriuen dins els paràmetres del que s’anomena Bollywood, centrada bàsicament en melodrames i musicals; unes pel·lícules tradicionalment limitades al consum intern, però que darrerament han anat despertant una progressiva curiositat dins el mercat d’Occident. Lagaan (2001), d’A. Gowariker, fou nominada als Oscar; Devdas (2002), de S.L. Banshali, participà al festival de Canes, i Veer Zaara (2004), de Y.Chopra, al de Berlín. D’altra banda, produccions occidentals com The Guru (2002), de D.von Scherler Mayer, o Bride and Prejudice (2004), de G. Chadha, han adaptat a un gust internacional les coreografies d’aquests films. Però en la cinematografia índia també hi ha espai per al cinema d’autor; instal·lada als Estats Units, la realitzadora M. Nair segueix essent la cineasta índia més reconeguda internacionalment, i tornà al seu país per dirigir Monsoon Wedding (2001), guanyadora del Lleó d’Or a la Mostra de Venècia. També cal destacar títols com Maqbool (2003), de V. Bhardwaj; Danav (2003), de M. Deshpande; Shwaas (2004), de S. Sawant, o River Moon (2005), de D. Mehta.
cinema indi
m
Cinematografia