Amb una producció cinematogràfica gairebé inexistent durant el període mut, la primera pel·lícula iraniana sonora, Dokhtar-e Lor (‘La noia de Lorestan’, 1932), d’A. Khan, rodada a Bombai, fou tot un èxit. Des del 1937 fins al 1947 no es produí cap pel·lícula, fins que el distribuïdor Esmail Kushan, animat per l’èxit dels films estrangers doblats −dels quals fou pioner−, decidí produir Tufan-e zendegi (‘El frenesí de la vida’), de M. Ali Daryabeigi.
La creació del primer cineclub a Teheran el 1949 enriquí la cultura cinematogràfica del país, que als anys cinquanta aconseguí els primers grans èxits de públic autòctons, com el film d’aventures Amir Arsalan namdar (‘El famós Amir Arsalan’, 1955), que baté rècords de taquilla.
El retorn del xa Muhammad Reza el 1963 instaurà un nou codi de censura −aspecte que marcà sempre la producció del país−, que repercutí en la restricció dels temes polítics i, en canvi, en un increment de la presència de l’erotisme, dins un cinema majoritàriament de consum i de remakes d’èxits occidentals.
El 1972 nasqué el Festival Internacional de Cinema de Teheran, amb la intenció de servir d’aparador de la producció del país, i que fou el reflex de la progressiva formació d’una cultura cinematogràfica a través de cineclubs, de la premsa especialitzada i dels petits certàmens. Aquest interès pel cinema culminà amb l’aparició d’un cineasta com Ebrahim Golestan −que amb Khesht va ayeneh (‘El totxo i el mirall’, 1965) fou guardonat al festival de Locarno− i d’un nou cinema iranià encapçalat per Dariush Mehrjui, que amb Gav (‘La vaca’, 1969), inicialment prohibida al seu país pel seu component social, obtingué el premi de la Crítica a la Mostra de Venècia. Al darrere vingueren obres de cineastes com Bahram Beyzai (Gharibe va meh, ‘L’estranger i la boira’, 1974), Parviz Kimiavi (Mogholha, ‘Els mongols’, 1973), Amir Naderi (Tangsir, 1973), o el posteriorment cèlebre Abbas Kiarostami, que debutà amb Mosafer (‘El viatger’, 1974). Poc reeixit al seu país i sense el suport d’un govern que el veia amb recel, aquest cinema s’anà extingint ofegat per la competència d’un cinema comercial sense cap ambició artística.
La revolució islàmica de l’aiatol·là Khomeynī no donà fruits, cinematogràficament parlant, fins a la nominació el 1983 de Fakhreddin Anvar com a secretari d’afers cinematogràfics, que promogué una reactivació de la producció pròpia i apujà els impostos a l’exhibició de pel·lícules estrangeres; el 1987, la comèdia Ejarenesinha (‘Els llogaters’) aconseguí el rècord de dos milions d’espectadors. En aquesta època es consolidaren directors com Naderi (Davandeh, ‘El corredor’, 1985) o Kiarostami, que amb Khane-ye doost kojast? (‘On és la casa del meu amic?’, 1987), Zendegi edame darad (‘I la vida continua’, 1991) o Zire darakhatan zeyton (‘A través de les oliveres’, 1994) obtingué un prestigi internacional creixent que culminà amb la Palma d’Or de Canes per Tam-e Guilass (‘El sabor de les cireres’, 1997). I, a més, anà sorgint una generació de joves directors, com ara Mohsen Makhmalbaf (Nasereddin Shah aktor-e cinema, ‘Nasereddin Shah, actor de cinema’, 1992; Gabbeh, 1995, premi al Millor Director al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges; Safar e Ghandehar, ‘Kandahar’, 2001), Jafar Panahi (Badkonak-e Sefid, ‘El globus blanc’, 1993; Ayneh, ‘El mirall’, 1996; Dayereh, ‘El cercle’, 2000, Lleó d’Or a la Mostra de Venècia), Majid Majidi (Rang-e khoda, ‘El color del paradís’, 1999; Baran, 2001), Samira Makhmalbaf (Sib, ‘La poma’, 1998; Takhté Siah, ‘La pissarra’, 2000) i Bahman Ghobadi (Lakposhta hâm parvaz mikonand, ‘Les tortugues poden volar’, 2004; Concha d’Or a Sant Sebastià).
Després d’alguna etapa de relacions difícils amb el govern, l’elecció el 1997 de M. Khatami per presidir el país comportà un suport més decidit al món del cinema.