El 1910 el serbi Ilija Stanojević filmà Karadjorje, la primera pel·lícula argumental, a la qual seguí Matija Gubec (1919). Després de la Segona Guerra Mundial, la implantació d’un règim socialista comportà la nacionalització de la producció cinematogràfica i l’establiment d’unes directrius estètiques i ideològiques inspirades en el model soviètic, que alhora convivien amb el rerefons cultural de les diverses nacions que componien la República (serbis, croats i eslovens, bàsicament). Foren fundades l’Empresa Cinematogràfica Estatal de Iugoslàvia Federal, l’Escola Superior de Cinematografia i la Filmoteca Nacional. Això comportà el primer film important, Slavica (1946), de Vjekoslav Afrić. Entre el 1950 i el 1951 tingué lloc la descentralització del cinema, amb la creació de noves empreses autònomes i l’increment de la producció de films i de documentals. Aparegueren les figures de Branko Bauer, Veljko Bulajić, Zica Cukulić, Soja Jovanić, Vladimir Pogačić i F. Štiglic, tots ells guardonats en el Festival de Pula, creat el 1946. A partir dels anys seixanta, el cinema d’animació i de dibuixos animats cobrà una particular importància. Es creà l’Escola Cinematogràfica de Zagreb, amb noms com els de Vatroslav Mimica i Dušan Vucotić, de ressò internacional, seguits pels també directors: Živojin (Zika) Pavlović, Aleksandar Petrović, Z. Zelnik i Dušan Makavejev. Després el cinema iugoslau entrà en un període de crisi ideològica i econòmica, amb una clara tendència regressiva vers els temes bèl·lics i històrics. Dušan Makavejev i Aleksandar Petrović partiren cap a l’exili; Puriša Djordjević, Matjaž
Klopčič i Živojin (Zika) Pavlović disminuïren el ritme de producció, i els nous cineastes hagueren d’actuar amb una forta autolimitació econòmica per tal de poder continuar en actiu. A partir del 1977, però, aparegueren els primers brots d’una nova generació, formada a Praga. En noms com els de Bogdan Žižić, Nikola Babić, Dejan Karaklajić, Goran Marković, Emir Kusturica o Živko Nikolić residí un nou impuls del cinema iugoslau. Kusturica, especialment, projectà amb força el cinema realitzat a Iugoslàvia, com testimoniaren diversos guardons internacionals, especialment a Venècia per Sjećaš li se Dolly Bell? (‘Te'n recordes, de Dolly Bell?', 1981) i a Canes per Otac na službenom putu (‘El meu pare està de viatge de negocis’, 1985) Posteriorment realitzà Dom za vešanje (‘Una història d'amor’, 1988) abans d’emprendre el camí de l’exili nord-americà amb Arizona Dream (1992), premiat a Berlín el 1993. Jadran Film, la principal empresa croata, produí un únic film el 1990 i centrà la seva atenció en coproduccions internacionals. La progressiva i violenta desintegració de l’estat iugoslau (1991-2003) afectà la producció cinematogràfica i contribuí a accentuar-ne encara més la identificació amb el cinema serbi. Molts dels directors residents i actius a l’estranger es trobaren en una situació difícil davant la guerra i el desmembrament de l’estat. Aquest fou el cas del croat Rajko Grlić, el qual, després de dirigir White Roses (1987) als Estats Units d’Amèrica, tornà al seu país per rodar Čaruga (1991), però el tema —la crònica èpica d’un bandit generós d’origen serbi en terres croates— li plantejà greus dificultats en l’estrena. Alguns dels veterans que seguiren la seva trajectòria foren Srdjan Karanović (Virdžina, ‘Virgínia’, 1991), Goran Marković (Tito i ja, ‘Tito i jo’, 1992) i Goran Paskaljević (Tango argentino, 1992) i Urnebesna tragedija (‘La tragèdia burlesca’, 1995). Aquests anys també debutaren una nova generació de cineastes: Ivan Stefanović (Rugalice i ubice, ‘Burletes i assasins’, 1994), els novells Dejan Zečević i Srdan Golubović (Paket aranžman,‘El paquet’, 1995, que dirigiren amb el mateix Stefanović) i el serbobosnià Gorčin Stojanović (Ubistvo s predumišljajem, ‘Assassinat premeditat’, 1995). Lectures de la traumàtica fi de l'estat iugoslau que tingueren un considerable ressò foren Before the Rain (1994), torbadora anàlisi de l’origen dels conflictes ètnics que assolen Europa des de l’època medieval, del macedoni Milkho Mančevskij, que guanyà el Lleó d'Or a Venècia, i Underground (1995), d'Emir Kusturica, reconstrucció, a través d’imatges documentals i de ficció, dels orígens de la guerra a Iugoslàvia que guanyà la Palma d'Or a Canes però que també fou motiu d'una considerable polèmica arran de les acusacions de posicionament proserbi.
cinema iugoslau
m
Cinematografia