La més important de les primeres firmes productores és la Nikkatsu, creada el 1912, que ja cap als anys vint aconseguí una producció anual de 800 a 900 films. Però, malgrat aquest volum de producció, la qualitat artística del cinema japonès restava limitada per les estrictes normes de la censura teocràtica imperial. L’èxit més important del cinema mut japonès fou Nani ga kanojo o so Saseta (‘Què la va obligar a fer-ho?', 1930), de Shigeyoshi. Del període d’abans de la Segona Guerra Mundial la millor pel·lícula és Gion no Shimai (‘Les germanes de Gion’, 1936), de Kenji Mizoguchi. En iniciar-se, de primer, la guerra contra la Xina, i després, en entrar el Japó en la Segona Guerra Mundial, les autoritats militars imposaren la realització de films bèl·lics. Amb la victòria dels aliats, el cinema nord-americà envaí el Japó. Però malgrat tot, fou dins aquest ambient filoamericà que aparegueren les figures que havien de portar el cinema japonès a uns nivells molt elevats dins la cinematografia mundial. L’època florent s’inicià amb l’èxit, a Venècia, de Rashō-mon (1950), d’Akira Kurosawa, èxit que continuà el 1951 amb Saikaku ichidai Onna (‘Vida d’O'Haru, dona galant’), de Kenji Mizoguchi, i el 1953 amb Ugetsu Monogatari (‘Contes de la lluna vagarosa després de la pluja’), del mateix Mizoguchi. En endavant, els noms d’aquests dos artistes aparegueren repetidament entre els guardonats dels festivals cinematogràfics, juntament amb altres noms japonesos: Kon Ichikawa, Hiroshi Inagaki, Teinosuke Kinugasa, Masaki Kobayashi, Hiroshi Teshigahara, Yasujiro Ozu, etc. La crisi industrial originada per la televisió provocà que les grans productores obrissin els seus mercats als temes de la joventut, dirigits per nous cineastes. Així nasqué un “nou cinema japonès” controlat econòmicament i políticament i arribà a la seva màxima brillantor amb la independització d’alguns d’aquests cineastes, com Susumu Hani, Shoei Imamura, Tatsumi Kumashiro, Yasuzo Masumura, Shinsuke Ogawa, Nagisa Oshima, Masahiro Shinoda, Seijun Suzuki, Shuji Terayama, Hiroshi Teshigahara, Koji Wakamatsu i Yoshishige Yoshida. La crisi econòmica dels setanta-vuitanta coincidí, però, amb el control de l’exhibició per part de les grans companyies, que provocà l’ofegament de la major part d’aquests cineastes, obligats majoritàriament a la comercialització o a les coproduccions. A finals dels noranta sorgiren nous directors que revifaren el cinema japonès a nivell internacional, com ara Takeshi Kitano i Toshiro Mifune, entre altres. Dins la progressiva decadència que factors com el descens en la proporció de cinema autòcton exhibit al Japó i la davallada d’espectadors posen de manifest, s’ha de ressaltar el fenomen de l’impacte creixent, en l’àmbit internacional, del cinema de gènere fantàstic. Pel·lícules com Ju-on (‘La maledicció’, 2000), de T.Shimizu; Honorugai mizu no soko kara (‘Aigua fosca’, 2002), d’H.Nakata, o Ôdishon (‘Audició’, 1999) i Chakushin ari (‘Trucada perduda’, 2003), de T.Miike, generaren resultats i noves versions produïdes a Hollywood, i feren que els seus directors fossin reclutats per la indústria americana i s’imitessin a tot el món. D’altra banda, els autors japonesos de més prestigi han aportat al cinema del seu país films com ara Dolls (2002) i Zatoichi (2003), de T.Kitano; Akai sashi no shita no nurui mizu (‘Aigua tèrbola sota un pont vermell’, 2001), de Sh.Imamura, o Tasogare seibei (‘L’ocàs del samurai’, 2002), de Y.Yamada. També hi ha hagut revelacions de joves creadors, com Sharasojyu (2003), de N.Kawase, o Dare mo shiranai (‘Ningú sap’, 2004), d’H.Koreeda, recreació d’un fet real que impactà el país. I autors de dibuixos animats, gènere en el qual el Japó és una gran potència, com Hayao Miyazaki (Sen to Chihiro no kamikakuhi, ‘El viatge de Chihiro’, 2001) o Katsuhiro Ôtomo (Steamboy, 2004) han seguit gaudint d’un important reconeixement.
m
Cinematografia