L’introductor del cinema al país fou l’enginyer Salvador Toscano Barragán, que el 1896 creà la primera sala d’exhibició i esdevingué el primer realitzador mexicà. Amb l’arribada del sonor, el cinema mexicà se situà al capdavant de la producció hispanoamericana. Però, malgrat diversos productors autòctons, els millors films del moment sobre Mèxic i els temes mexicans són producte de realitzadors estrangers, com Eisenstein (¡Que viva México!, 1930-31) i Fred Zinnemann (Redes, 1934), per exemple.
El 1946 el cinema mexicà es donà a conèixer internacionalment amb el premi atorgat al Festival de Canes a María Candelaria, la millor pel·lícula del millor realitzador mexicà, Emilio Fernández, el poeta del poble i del paisatge de Mèxic. Aquesta etapa de floriment, iniciada els anys trenta, generà els noms de Mario Moreno (Cantinflas), María Félix, Jorge Negrete, Pedro Infante i d’altres. Els anys cinquanta s’inicià una etapa de crisi en l’àmbit del cinema mexicà. Aquesta situació s’aguditzà en el decenni dels seixanta i hom intentà de resoldre-la amb la promoció de realitzadors nous, mitjançant el Concurso de Cine Experimental de Largometraje (1965), creat pel STPCRM (Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica de la República de México, fundat el 1945).
Durant el període de crisi i eclipsada la figura d’Emilio Fernández, el sector més important del cinema mexicà fou constituït per realitzadors espanyols: Luis Buñuel, que des de Los olvidados (1950) hi realitzà diversos films (Él, 1952; Nazarín, 1958; El ángel exterminador, 1961; Simón del desierto, 1965), Luis Alcoriza, habitual guionista de Buñuel, que debutà com a realitzador el 1960 amb Los jóvenes, i el gallec Carlos Velo, que col·laborà en el film Raíces (1965), de Benito Alazraki, i dirigí Torero (1956).
El 1963 fou creat a la Ciutat de Mèxic el Centre Universitari d’Estudis Cinematogràfics, que promogué l’aparició d’una generació de nous cineastes com A.Isaac (En este pueblo no hay ladrones, 1964), Rubén Gómez (La fórmula secreta, 1964) o Arturo Ripstein (Tiempo de morir, 1965).
Això no obstant, la crisi política del 1968 desencadenà una crisi cinematogràfica que el nou govern tractà de pal·liar amb la creació del Banco Nacional de Cine. S’obrí pas, així, a un “nou cinema mexicà”, heterodox i contradictori, del qual únicament han destacat algunes personalitats individuals com A. Ripstein —El santo oficio (1973)—, Felipe Cazals —Canoa (1975) i El año de la peste (1979)—, Jorge Fons —Los cachorros (1975)—, Jaime Humberto Hermosillo —El amor libre (1978)—, Paul Leduc —Reed, México insurgente (1973) i Etnocidio (1978)—, i Alejandro Jodorowsky.
Al llarg de la dècada dels vuitanta predominà una producció d’escassa qualitat, destinada bàsicament al consum local o als mercats hispànics nord-americans. Aquesta tendència general tingué les seves excepcions, com F. Cazals, A. Ripstein o P. Leduc amb títols com El tres de copas (1986), El otro (1984) o Frida (1983), respectivament. Cap al final de la dècada i coincidint amb la desaparició de les companyies estatals de producció i distribució, els 112 films del 1988 foren 72 el 1990.
Hom detectà, no obstant, un augment qualitatiu amb cineastes com Jaime Humberto Hermosillo —El verano de la señora Forbes (1988), segons un relat de García Márquez, Intimidad en un cuarto de baño (1990) i La tarea (1991)—, l’esmentat A.Ripstein —El imperio de la fortuna (1985), segons Juan Rulfo, Mentiras piadosas (1988) i La mujer del puerto (1991)—, Juan Antonio de la Riva —Vidas errantes (1983), premiada a Sant Sebastià, Obdulia (1986) i Pueblo de madera (1990)—, Nicolas Echevarría —Cabeza de Vaca (1990)—, José Buil —La leyenda de una máscara (1991)— o Dana Rotberg, autora de Intimidad (1990). J. Fons rodà Rojo amanecer (1989), el primer film que aborda la matança estudiantil perpetrada el 1968.
La indústria dels anys noranta estigué marcada per la incertitud política i econòmica. Per aquesta raó, molts cineastes mexicans es veieren obligats a buscar subvencions en fonts alternatives com universitats, cooperatives de directors i coproductors estrangers. Un fet significatiu fou la participació de cineastes femenines. La més coneguda és María Novaro, amb pel·lícules com Danzón (1991) i El jardín de Edén (1995). Per la seva banda, realitzadors veterans continuaren la seva trajectòria: A. Ripstein —Principio y fin (1992), La reina de la noche (1994) i Profundo carmesí (1996)—, F. Cazals —Kino, la leyenda del padre negro (1993), codirigida amb Gerardo de la Torre—, P. Leduc —Dollar Mambo (1993)— i J. Fons —El callejón de los milagros (1994)—. Alfonso Arau i Alfonso Cuarón foren contractats per a dirigir als EUA. Malgrat la forta crisi, una nova generació —"nou cinema mexicà"—, que combina el compromís social amb l’èxit comercial, ha sorgit amb empenta.
Els cineastes que han destacat són: A.Ripstein (El evangelio de las maravillas, 1998, El coronel no tiene quien le escriba, 1999, Así es la vida, 2000, i La perdición de los hombres, 2000, film guardonat amb la Concha d’Or al festival de Sant Sebastià), A. Arau (Picking Up the Pieces, 1999, i el film televisiu To Catch a Falling Star, 1999), J.C. Rulfo (Del olvido al no me acuerdo, 1997), B. Gómez (El agujero, 1997), M. Sisniega (Libre de culpas, 1997), J.P. Villaseñor (Por si no te vuelvo a ver, 1997), J.A. de la Riva (Elisa antes del fin del mundo, 1997 i El último profeta, 1998), M. Sistach (El cometa, 1998), F. Athié (Fibra óptica, 1998), E. Neumaier (Un hilito de sangre, 1995), C. García Agraz (La paloma de Marsella, 1998), J. Buil (El cometa, 1998), A. Springall (Santitos, 1998), C. Bolado (Baja California: el límite del tiempo, 1998, i Sin sostén, 1998), C. Carrera (Un embrujo, 1998), L. Estrada (Ámbar, 1997, i La ley de Herodes, 1999), E. Rossoff (Ave María, 1999), J.H. Hermosillo (De noche vienes, Esmeralda, 1997, i la sèrie de televisió La calle de las novias, 2000), G. Retes (Un dulce olor a muerte, 1998), F. Sariñana (Todo el poder, 1999), A. Serrano (Sexo, pudor y lágrimas, 1998), G. del Toro (Mimic, 1997, i El espinazo del diablo, 2001), A. Cuarón (Great Expectation, 1998, i Y tu mamá también, 2000), B. Caan (Crónica de un desayuno, 2000), M. Novaro (Enredando sombras, 1998 i Que no quede huella, 2000), M.C. de Lara (En el país de no pasa nada, 2000) i A. González Iñarritu (Amores perros, 2000), entre d’altres.