cinema nord-americà

m
Cinematografia

Cinema produït als EUA.

Començà amb les experiències d’Edison amb el seu cinetoscopi (1891) i els perfeccionaments posteriors de Lumière, que permetien la projecció sobre pantalla (1895). Ja el 1903 es produí una obra arrodonida: The Great Traing Robbery, d’Edwin S. Porter. El treball artesanal deixà pas a una incipient indústria que acaparava mercats i orientava gusts. Per anul·lar competències hom importà alguns talents europeus: Maurice Stiller, Greta Garbo, Eric von Stroheim, F.W. Murnau, Josef von Sternberg, Ernst Lubitsch, entre altres, i es desenvoluparen uns gèneres determinats: comèdia burlesca, melodrama de fulletó (servit al principi en episodis setmanals), films de gàngsters, d’aventura i sobretot westerns (Thomas H. Ince, James Cruze i John Ford amb Three Bad Men The Iron Horse). La tàctica comercial s’arrodoní amb l’explotació calculada del star system. Sobresortiren, a més dels autors esmentats, David W. Griffith (autèntic “pare” del cinema nord-americà, amb The Birth of a Nation, Intolerance Broken Blossoms), Cecil B. de Mille, Charles S. Chaplin (curtmetratges del 1914 al 1923, The Golden Rush), King Vidor (The Crowd), Frank Borzage i Robert Flaherty (creador del documental). Un invent ho trasbalsà tot: la incorporació a la cinta del so sincrònic. L’èxit de The Jazz Singer (1927) imposà arreu el sonor, de la mateixa manera que imposà el color Gone With the Wind (1939). Després d’una frenada inicial, fou assolida una nova edat d’or que cobrí tot el decenni dels anys trenta i una part del dels quaranta, amb l’ajuda de Roosevelt i el seu New Deal: Halleluja, de Vidor, All quiet on the Western Front, de Milestone, I am a Fugitive, de Le Roy, Scarface, de Hawks, i Modern Times, de Chaplin; Fritz Lang, novament John Ford (que renovà el western amb The Stagecoach el drama social amb The Grapes of Wrath The Long voyage Home), Walt Disney, Orson Welles, Alfred Hitchcock, Dorothy Arzner, Frank Borzage, George Cukor i W.S. van Dyke són unes altres figures importants. El negoci, molt rendible, sofrí una seriosa sotragada en la postguerra, a causa de la competència de la televisió, la llei antimonopolis de Truman i la “caça de bruixes” del senador McCarthy, que privà Hollywood dels millors directors. Baixà la producció i la influència d’aquest cinema, tot i recórrer a nous (i ja vells) invents: el relleu, el cinerama i el cinemascop.

El cinema nord-americà des de la Segona Guerra Mundial ençà

La solució a la crisi procedí de la mateixa televisió: de primer, amb la venda dels llargmetratges cinematogràfics anteriors al 1948; després, amb la producció de telefilms per part de la indústria del cinema per tal de cobrir les necessitats de programació de la petita pantalla (l’any 1958 el 82% dels programes de la televisió americana eren filmats). Paral·lelament, la televisió serví de plataforma docent per a la formació de nous realitzadors, els quals iniciaren la realització de notables llargmetratges cinematogràfics a meitat dels anys cinquanta. Entre aquests noms, la major part dels quals roman encara en actiu, cal esmentar John Frankenheimer, Sidney Lumet, Delbert Mann, Robert Mulligan, Arthur Penn o Martin Ritt. També alguns dels grans mestres del cinema clàssic nord-americà contribuïren de forma activa al cinema d’aquests anys i fins i tot dels següents decennis: és el cas de realitzadors com Robert Aldrich, Richard Brooks, Stanley Donen, Blake Edwards, Sam Fuller, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston, Elia Kazan, Joseph L. Manckiewicz, Vincente Minnelli, George Cukor, Otto Preminger, Billy Wilder, William Wyler o Fred Zinnemann. La crisi, però, era evident i Hollywood havia de refer les seves estructures. Desaparegueren llavors els contractes en exclusiva dels grans estudis i les glorioses productores d’abans s’associaren amb altres sectors de la indústria per tal de fer front als seus problemes econòmics. Aviat foren els mateixos realitzadors, o àdhuc els actors, els qui assumiren el paper de productors, avalats pel crèdit de les grans firmes mundials de distribució. Això feu possible que, gràcies a la política comercial de les multinacionals, ben bé el 50% de la producció d’un film americà fos amortitzat amb la seva exhibició a l’estranger, i, alhora, donà lloc al desenvolupament d’una notable activitat independent en el si de la indústria nord-americana. Aquesta assolí la màxima expressió amb l’anomenada “escola de Nova York”, en la qual quedaren integrats inicialment noms com els de John Cassavettes, Shirley Clarke, Larry Peerce i Frank Perry, als quals hom podria afegir els dels documentalistes Maysler, Pennebaker i Rogosin i els dels capdavanters underground Kenneth Anger, Stan Brackage, James Broughton, els germans Mekas i Andy Warhol. Tanmateix, durant els anys seixanta la crisi persistí i Hollywood continuà pensant en el colossalisme com a solució fins que el fracàs de produccions com Cleopatra o Star mostrà la ineficàcia d’aquesta via. El gran imperi cinematogràfic inicià la seva dispersió, es multiplicaren els centres de producció i una nova generació d’espectadors reclamà noves formes i nous continguts. A causa de la influència del cinema europeu, que els anys seixanta aconseguí d’imposar part dels seus criteris, els diferents gèneres cinematogràfics es veieren desmitificats en el seu tractament per la nova fornada de realitzadors apareguts durant aquest decenni: Woody Allen, Robert Altman, Emile de Antonio, John Avildsen, Peter Bogdanovich, Mel Brooks, Francis F.Coppola, Roger Corman, Brian de Palma, Bob Fosse, William Friedkin, Monte Hellman, George Roy Hill, Dennis Hooper, Norman Jewison, Robert Kramer, Stanley Kubrick, Jerry Lewis, Paul Newman, Mike Nichols, Alan J.Pakula, Sam Peckimpah, Sidney Pollack, Bob Rafelson, Stuart Rosenberg, Herbert Ross, Mark Rydell, Richard Sarafian i Franklin J. Schaffner. Mentre la pràctica totalitat d’aquests realitzadors continuava encara en plena activitat, la darrera dècada dels setanta veié sorgir un nou relleu generacional que, desempolsegant els vells gèneres de la ciència-ficció, les aventures, el musical, el thriller o el melodrama, ocupa actualment els cinemes de tot el món. Noms com Hal Ashby, Michael Cimino, Walter Hill, George Lucas, Terence Malick, Paul Mazursky, John Milius, Jerry Schatzberg, Paul Schrader, Martin Scorsese o Steven Spielberg s’han multiplicat en les seves tasques de realitzadors, guionistes o productors i han fet reviure econòmicament i artísticament, la indústria cinematogràfica dels EUA. Amb nous criteris de mercat i sòlides idees de futur, malgrat que Hollywood potser mai no retornarà a la vella esplendor del passat, el cinema nord-americà recuperà plenament la seva hegemonia. La indústria cinematogràfica nord-americana visqué posteriorment un procés de transformació i reorientació de les seves estructures endegat arran de la gran expansió del vídeo. Aquest procés afectà necessàriament el caràcter de les noves produccions, que assoliren un domini propi amb el recurs a les escenografies espectaculars i als efectes especials, al temps que renovaren l’oferta tot dirigint-se a un públic adolescent i juvenil. Així, en un principi, si bé el nombre de llargs-metratges experimentà certament una davallada, les recaptacions d’alguns d’ells assoliren xifres sense precedents. En la seva majoria, es tracta de superproduccions de gran pressupost finançades per multinacionals i rodades als grans estudis de Hollywood o alguna de les seves sucursals. D’entre els productors, veritables artífexs d’aquesta transformació, destaquen els noms de George Lucas i Steven Spielberg amb les sèries Indiana Jones i Star Wars o E.T. Al final dels anys vuitanta s’inicià un seguit de fusions i adquisicions que configuraren un nou panorama de la indústria cinematogràfica nord-americana. Amb Hollywood a mans del capital japonès, el procés fou iniciat per la multinacional Sony, que adquirí la Columbia el 1989. Per la seva banda, la JVC/Victor creà la productora Largo Entertainment, i la Warner es fusionà amb el potent grup editorial Time Inc. Una altra multinacional, la MCA, es feu amb el control de la Universal la qual, al seu torn, fou adquirida per Matsushita, filial del grup JVC, per sis bilions de dòlars. Ben aviat aparegueren al mercat diversos films inequívocament americans —Black Rain, Mistery Train o Come See the Paradise— però amb trets japonesos. El paisatge es completà quan la firma australiana Quintex adquirí els fons de la Metro Goldwyn Mayer, el també australià Robert Murdoch aconseguí el control de la Fox i l’italià Gian Carlo Parretti el de MGM-Pathé Entertainment. En aquest nou context, els agents artístics, com Mike Ovitz, controlen la producció hollywoodiana a través d’astres de l’espectacle com Arnold Schwarzenegger, Dustin Hoffman, Bruce Willis o Eddie Murphy. Després d’aquests reajustaments, al principi dels anys noranta la producció oscil·lava al voltant dels 400 llargs-metratges anuals. Pel que fa als gèneres, predominen els films de tema fantàstic, si bé l’heterogeneïtat dels títols que hom inclou sota aquesta denominació en fa dubtosa la idoneïtat. En general, hom pot dir que es tracta d’un calaix de sastre on tenen cabuda les velles mitologies i les noves tecnologies, i en el qual es converteixen llegendes universals en espectacles per a tots els públics, sovint perllongats (Terminator II, Batman Returns). Marginat i reduït a algunes reaparicions esporàdiques com Pale Rider al llarg de la darrera dècada, el western ha conegut una ressurrecció puntual gràcies a les set estatuetes obtingudes per Dances with Wolves. El melodrama, també generosament guardonat per l’Acadèmia amb films com Out of Africa, Terms of Endearment, Rain Man o Driving Miss Daisy, gaudeix d’una considerable popularitat. La comèdia és monopolitzada per films de temàtica juvenil amb l’excepció de Woody Allen, un dels grans autors contemporanis, conjuntament amb F. F. Coppola, Martin Scorsese, Oliver Stone, David Lynch o Michael Cimino. The Godfather III, Goodfellas, Miller's Crossing, Dick Tracy o The Silence of the Lambs, guardonat amb cinc Oscar, són títols que palesen el bon moment del cinema policíac. Un fenomen important en el cinema nord-americà dels anys vuitanta ha estat la proliferació de films de signe divers sobre o inspirats en la guerra del Vietnam (Rambo, Platoon, Full Metal Jacket, entre d’altres). Com a fet característic d’aquests anys és remarcable també el gran nombre de cineastes d’altres països —com els francesos Louis Malle, Costa Gavras i Barbet Schroeder, l’holandès Paul Verhoeven, els britànics Ridley Scott i Alan Parker, el finlandès Renny Harlin, l’alemany Volker Schlöndorff, el brasiler Hector Babenco o l’argentí Luís Puenzo— que han passat a desenvolupar la seva tasca als estudis de Hollywood. Finalment, cal assenyalar l’existència del cinema independent d’autors com Jim Jarmusch, Steven Soderbergh —Palma d’Or a Canes per Sex, Lies and Videotapes—, Gus Van Sant o John Mc Naughton i, dins d’aquest mateix corrent, dels cineastes de color Spike Lee, John Singleton o Mario Van Peebles, els quals exemplifiquen l’aparició de nous espais cinematogràfics per part de les minories racials, sexuals, etc. Entre els directors veterans que prosseguiren la seva trajectòria, cal destacar S. Pollack, B. De Palma, W. Allen, F.F. Coppola i R. Altman. Una sèrie d’actors continuaren dirigint pel·lícules com B.Streisand, C. Eastwood i R. Redford, mentre d’altres debutaren com a realitzadors —Robert De Niro amb A Bronx Tale (1993) o Sean Penn amb The Crossing Guard (1995)—. D’altra banda, es consolidaren directors com Robert Benton —Nobody's Fool (1994)—, M. Scorsese, L. Kasdan, Barry Levinson —Jimmy Hollywood (1994) i Disclosure (1994)—, T.Burton o O.Stone. No obstant això, en aquests anys també tingueren cabuda els independents, amb èxit desigual d’acord amb el seu singular estil cinematogràfic, com Q. Tarantino, S. Lee, Whit Stillman —Barcelona (1994)—, Hal Hartley —Simple Men (1992), Amateur (1994) i Flirt (1996)—, John Sayles —Passion Fish (1993)—, el també dramaturg David Mamet —Oleanna (1994)— i els germans Coen. El 1995, la comunitat hispana tingué el seu protagonisme amb My Family (Gregory Nava), A Walk in the Clouds (Alfonso Arau) o Desperado (Robert Rodríguez). També aparegueren uns quants actors i actrius que progressivament anaren adquirint protagonisme: Keanu Reeves, Drew Barrymore, Wesley Snipes, Wynona Ryder, Val Kilmer, Sandra Bullock, Nicolas Cage, Nicole Kidman, Brad Pitt, Uma Thurman o Matthew McConaughey, entre d’altres. És obvi que la indústria nord-americana és en mans japoneses ja que cada cop és més gran el capital del poderós país oriental a les arques de Hollywood, i que abans depenia de Wall Street. El 1995, les principals productores eren Time-Warner, Columbia, Fox-Murdoch, Turner, Paramount, Disney, Carolco i Metro Goldwyn Mayer. Les pel·lícules dels EUA dominen les pantalles mundials. Tot i així, Hollywood ha de continuar recorrent cada vegada més a altres països per a subsistir. Els films nord-americans recaptaren 5 400 milions de dòlars el 1994, al voltant de 5 500 l’any següent i 5 860 el 1996. Jurassic Park fou la pel·lícula més taquillera del 1993, i The King Lion i Forrest Gump ho foren del 1994. La llista de films més rendibles estigué encapçalada el 1995 per Batman Forever, i el 1996 per Independence Day, que proporcionà uns ingressos bruts de 733 milions de dòlars per entrades als EUA i a l’estranger, fet que el convertí, en el seu moment, en el tercer film més taquiller de la història, en xifres absolutes. Entre els directors veterans que han prosseguit la seva trajectòria, cal destacar S.Spielberg (A.I. Artificial Intelligence, 2001), M.Scorsese (Gangs of New York, 2001), W. Allen (Small Time Crooks, 2000, i The Curse of the Jade Scorpion, 2001), R. Altman (Art and Women, 2000), F.F. Coppola, S. Pollack, B. de Palma (Mission to Mars, 2000), G. Lucas, J. Ivory (The Golden Bowl, 2000) i S. Lumet. Una sèrie d’actors i actrius han continuat dirigint pel·lícules com W. Beatty (Bulworth, 1998), R.  Redford (The Horse Whisperer, 1998, i The Legend of Bagger Vance, 2000), P. Bogdanovich (el film de TV A Saintly Switch, 1999), K. Costner (The Postman, 1997), C. Eastwood (Midnigth in the Garden of Good and Evil, 1997, True Crime, 1999, i Space Cowboys, 2000), S.Penn (The Pledge, 2000), D. Keaton (Hanging Up, 2000) i T. Robbins (Cradle Will Rock, 1999). D’altra banda s’han consolidat directors com P.Th. Anderson (Magnolia, 1999), els germans Coen (The Big Lebowski, 1998, i O Brother, where art thou?, 2000), J. Cameron, D. Lynch, T. Malick, D. Mamet, M. Nichols, O. Stone, S. Lee, L. Kasdan, B. Levison, J. Jarmush, T. Burton o Q. Tarantino. També han aparegut uns quants actors i actrius que progressivament han anat adquirint protagonisme: Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow, Matt Damon, Samuel L. Jackson, Leonardo Di Caprio, Jennifer Lopez, Cameron Diaz, George Clooney o Jim Carrey, entre d’altres. Un actor o actriu, màxim dos, força coneguts entre el públic (Harrison Ford, Sylvester Stallone, John Travolta, Nicolas Cage, Jody Foster, Al Pacino, Robert de Niro, Mel Gibson, Julia Roberts, Nicole Kidman o Michael Douglas) i un missatge inequívoc sobre el contingut de la pel·lícula és la fórmula que Hollywood utiltizà el 1997 per a absorbir el mercat cinematogràfic internacional. El 1998 passà a la història com l’any Titanic, de J. Cameron, una superproducció de 280 milions de dòlars. Altres estrelles també mobilitzaren les taquilles: Brad Pitt en Seven Years in Tibet (1997, de J.J. Annaud), Richard Gere en Red Corner (1997, de J. Aunet), Robin Williams en Flubber (1997, de L.Mayfield), Antonio Banderas en The Mask of Zorro (1998, de M.Campbell), Bruce Willis en Mercury Rising (1998, de H.Becker), Paul Newman en Twilight (1998, de R. Benton), Harrison Ford en Six Days, Seven Nigths (1998, d’I. Reitman), Mel Gibson en Lethal Weapon IV (1998, de R. Donner), Nicolas Cage en Snake Eyes (1998, de B. de Palma), Robert de Niro en Ronin (1998, de J. Frankenheimer), Jim Carrey en The Truman Show (1998, de P. Weir), o Cameron Diaz en Very Bad Things (1998, de P.Berg). També es revitalitzaren les catàstrofes, com Deep Impact (1998, de M.Leder), Armaggedon (1998, de M. Bay) o Godzila (1998, de R. Emnerich). Una altra manera fou jugar sobre segur amb els remakes, com Perfect Murder (1998, d’A. Davis) o City of Angels (1998, de B. Silberling), i els escàndols polítics, com Wag the Dog (1997, de B. Levinson), Primary Colors (1998, de M. Nichols) o Bulworth (1998, de W.Beatty). Eyes Wide Shut, de Stanley Kubrick, i Star Wars: Episode I-The Phantom Menace, de G. Lucas, esdevingueren els grans fenòmens cinematogràfics del 1999, a més dels films fets a mida de les grans estrelles, com John Travolta en A Civil Action (1998, de S. Zaillian) i The General’s Daughter (1999, de S.West), Robin Williams en What Dreams May Come (1998, de V.Ward) i Patch Adams (1998, de T. Shadyac), Robert de Niro en Analyze This (1999, de H.Ramis), Brad Pitt en Figth Club (1999, de D.Fincher), Nicolas Cage en 8mm (1999, J. Schumacher), Kevin Costner en Message in a Bottle (1999, de L.Mandoki), Mel Gibson en Payback (1999, de B. Helgeland), Sean Connery en Entrapment (1999, de J. Amiel), Meryl Streep en One True Thing (1999, de C. Franklin) i Music of the Heart (1999, de W.Craven), Michelle Pfeiffer en The Deep End of the Ocean (1999, de V.Grosbard), Julia Roberts en Notting Hill (1998, de R. Michell) i Runaway Bride (1999, de G. Marshall) i Melanie Griffith en Crazy in Alabama (1999, d’A. Banderas), entre d’altres. A principis del segle XXI el gran gegant de la cinematografia mundial també ha hagut d’afrontar dificultats financeres, com ara les derivades de la fusió entre Warner i AOL o de la crisi de Disney. Majoritàriament la indústria dels Estats Units ha facturat productes adreçats als adolescents (que és el públic que més sovinteja les sales) dins els gèneres de l’humor, el terror o l’acció, sovint segones o terceres parts d’èxits previs: Men in Black II (2002), American Pie 2 (2002), Spy Kids 3-D: Game Over (2003), Final Destination 2 (2003), 2 Fast 2 Furious (2003), Terminator 3: Rise of the Machines (2003), Lara Croft Tomb Raider: The Cradle of Life (2003), Legally Blonde 2 (2003), Freddy vs. Jason (2003), Alien vs. Predator (2004), entre d’altres. També ha estat freqüent en els darrers anys l’adaptació de sèries de televisió: Star Trek: Nemesis (2002), Charlie's Angels (2000), S.W.A.T. (2003), Scooby-Doo (2002), Starsky & Hutch (2004) o Thunderbirds (2004). Els efectes especials són l’ham de superproduccions espectaculars: en aquest sentit, són significatius la tornada de films èpics, amb exemples com Troy (2004), de W.Petersen; King Arthur (2004), d’A. Fuqua; Alexander (2004), d’O. Stone, o Kingdom of Heaven (2005), de R. Scott; el catastrofisme de The Core (2003), de J. Amiel, o The Day after Tomorrow (2004), de R.Emmerich, i la reconstrucció bèl·lica de Pearl Harbor (2000), de M.Bay. George Lucas i Steven Spielberg foren, precisament, dos dels cineastes que revolucionaren els efectes especials i el cinema en general, i han seguit fidels a la seva concepció de l’espectacle en obres com, respectivament, la trilogia Star Wars (The Phantom Menace, 1999; Attack of the Clones, 2002, i Revenge of the Sith, 2005) i War of the Worlds (2005). L’star system continua essent un dels pilars de la indústria, amb estrelles com Tom Cruise (The Last Samurai, 2003), Julia Roberts (Mona Lisa Smile, 2003), Brad Pitt (Mr. and Mrs. Smith, 2005), Jack Nicholson (Something's Gotta Give, 2003), Russell Crowe (A Beautiful Mind, 2001), Harrison Ford (Hollywood Homicide, 2003), Jim Carrey (Lemony Snicket's: A Series of Unfortunate Events, 2004), Angelina Jolie (Lara Croft: Tomb Raider, 2000), Robert de Niro (Meet the Fockers, 2004), Nicole Kidman (The Interpreter, 2005), John Travolta (Be Cool, 2005), Charlize Theron (Monster, 2003), Meg Ryan (Proof of Life, 2000), Matt Damon (The Bourne identity, 2002), Johnny Depp (Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl, 2003), Tom Hanks (The Terminal, 2004), Will Smith (Hitch, 2005), Robert Redford (The Clearing, 2004), Richard Gere (Shall We Dance?, 2004) o Bruce Willis (Sin City, 2005). Els cineastes més prestigiosos del país segueixen aportant la seva personalitat a les seves obres: Martin Scorsese (Gangs of New York, 2002; The Aviator, 2004), Woody Allen (Anything Else, 2003; Melinda and Melinda, 2004; Match Point, 2005), Clint Eastwood (Mystic River, 2003; Million Dollar Baby, 2004), Brian de Palma (Femme Fatale, 2002), els germans Coen (Intolerable Cruelty, 2003; Ladykillers, 2004), Jonathan Demme (The Manchurian Candidate, 2004), Quentin Tarantino (Kill Bill Vol. 1, 2003; Kill Bill Vol. 2, 2004), Tim Burton (Big Fish, 2003; Charlie and the Chocolate Factory, 2005), Robert Benton (The Human Stain, 2003) o Robert Altman (Gosford Park, 2001). A aquests noms veterans se n'hi han afegit de joves com M. Night Shyamalan (Signs, 2002; The Village, 2004), que concilien el rigor narratiu amb la voluntat d’espectacle. Tot i tenir menys experiència darrere les càmeres, l’actor Mel Gibson fou l’artífex d’un dels fenòmens sociològics més importants generats a partir d’una pel·lícula, amb motiu de la seva polèmica lectura dels darrers dies de la vida de Jesús a The Passion of Christ (2004). Propostes més interessants han procedit dels directors formats en l’àmbit de l’anomenat cinema indepedent, que acostuma a congregar-se anualment al voltant del festival de Sundance: Ghost World (2000), de T. Zwigoff; Far from Heaven (2002), de T. Haynes; The Station Agent (2003), de T.Carthy; Lost in Translation (2003), de S.Coppola; Storytelling (2001), de T. Solondz; Broken Flowers (2005), de J. Jarmusch; American Splendor (2003), de Sh. Springer Bergman i R. Pulcini; Elephant (2003) i Last Days (2005), de G.van Sant; Spartan (2004), de D.Mamet; Monster's Ball (2001), de M. Forster; In the Bedroom (2001), de T. Field; Before Sunset (2004), de R .Linklater; Silver City (2004), de J. Sayles, o 21 Grams (2004), del mexicà A. González Iñárritu.