Abans de la Segona Guerra Mundial els films noruecs més importants (Glomdals bruden, Elakuk i Laila) foren dirigits pels realitzadors danesos Carl Th.Dreyer i George Schennevoigt; com a cineasta nacional cal destacar Tancred Ibsen, autor de Synnove Solbaken. Acabada la guerra foren produïts tot un seguit de films inspirats en les accions de resistència; els millors d’entre ells són Vi vil leve, d’Olaf Degar, i Kampenon tunftvannet, de Titus Vibe Müller. Durant els anys seixanta destacaren, entre d’altres, Pal Lökkeberg amb Liv (‘Viure’, 1967), Knut Andersen, Pal Bang-Hansen i, posteriorment, Anja Breien, autora de Vokse opp (‘Créixer’, 1967), Voldtekt-Til-fellet Anders (‘El cas Anders’, 1970) i Hustruer (‘Les esposes’, 1975) i Erik Solbakken, autor de Vaarnatt (‘Nit de primavera’, 1975) i Rallarblod (‘La gentada’, 1978). Les subvencions estatals i uns estrictes controls de qualitat caracteritzaren el cinema noruec dels anys vuitanta, el qual, si bé no superà la desena de films anuals, assolí uns nivells de qualitat notables. Cal esmentar la consolidació de les directores Anja Breien (Arven, 1979; Forfogelsen, 1981; Papirflugen, 1984; Hustruer ti ar Etter, 1985) i Vibekke Lokkeberg, autora de Lopperjenten (1982) acollit amb gran èxit de públic, i Hud (1987). Destacaren també Orions Belte (1985), d’Ola Solum, Harlandet (1986), de Lasse Glom o Ophelas (1988), de Nils Gaup, primer llarg-metratge parlat en llengua lapona. El 1990, si bé l’accés al poder del govern conservador retirà les subvencions, la producció subsistí gràcies a la inversió d’empreses britàniques o nord-americanes. Com a títols més destacats figuren En handfüll tid (‘Un grapat de temps’, 1990), de Martin Asphaug, Smykketyven (‘Passà dos cops’, 1991) i Häkon Häkonsen (1991), dels esmentats A.Breien i N.Gaup, respectivament.
m
Cinematografia