Les primeres pel·lícules poloneses daten del 1902, bé que la seva producció regular es desenvolupà a partir del 1908, en constituir-se la societat Sfinks. El gran impuls cinematogràfic vingué a partir del 1918, en refer-se l’estat polonès. Malgrat tot, els films nacionals ocuparen un lloc discret entre l’allau de films nord-americans i alemanys. D’aquesta època, però, cal citar A. Hertz, W. Biegański i E. Puchalski, entre altres directors. El 1929 fou fundat el grup Star, que originà la producció dels films més importants fins aleshores i que durà fins al començament de la Segona Guerra Mundial. El 1945 fou nacionalitzada la indústria cinematogràfica i fundat a Łódź l’institut nacional de cinematografia i la Polski Film, empresa productora al davant de la qual es col·locà A. Ford. D’aquest període, cal destacar els films Zakazane piosenki (‘Cançons prohibides’, 1947) de L. Buczkowski, Ostatni etap (‘La darrera etapa’, 1948) de W. Jakubowska, Młodość Chopina (‘La joventut de Chopin’, 1952) i Piątka z ulicy Barskiej (‘Els cinc del carrer Barskiej’, 1954) d’A. Ford i Celuloza (1954) de J. Kawalerowicz. A partir del 1956, amb el canvi de línia política a Polònia, hom abandonà l’esquematisme didàctic del període estalinista i cercà, novament, en el fons de l’home l’explicació de fets i situacions. Aquest moment coincideix amb l’aparició d’una sèrie de joves realitzadors, la majoria dels quals provenia de l’institut de Łódź i que situaren la producció polonesa en un dels llocs més importants de la cinematografia mundial. Entre aquests realitzadors cal esmentar J. Kawalerowicz, A. Wajda, A. Munk, amb Człowiek na torze (‘Un home a la via’, 1956), Eroica (1957) i Pasażerka (‘La passatgera’, 1961-63); W. Has, amb Rozstanie (1960) i Rekopis znaleziony w Saragossie (‘El manuscrit trobat a Saragossa’, 1965); R. Polański; S. Rosewicz, amb Świadectwo urodzenia (‘Certificat de naixement’, 1961); J. Skolimowski, amb Rysopis (‘Sense senyes particulars’, 1964) i Walkover (1965); K. Zanussi. Els anys setanta es caracteritzaren per la vinculació definitiva del cinema a una temàtica contemporània, en detriment de la pesada càrrega de la història. L’anomenada “segona generació” del cinema polonès carregà una bona part del pes del cinema d’aquesta dècada. Wojciech Has, Jerzy Kawalerowicz i Andrzej Wajda foren els beneficiaris de la política de superproduccions, mentre que Krzysztof Zanussi es revelà com un dels estudiosos més profunds de la psicologia humana. Al capdavant del grup “X”, Wajda desenvolupà els seus films més crítics i contribuí alhora a la formació de la tan esperada “tercera generació”, constituïda per autors com Agnieszka Holland i Janusz Kijowski, als quals hom pot afegir també els d’Edward Żebrowski, Antoni Krauze, Andrzej Kuławski, Marek Piwowski i Krzysztof Kieślowski. L’èxit internacional de Człowiek z żelaza (‘L’home de ferro’, 1981) d’A. Wajda i la reaparició, el mateix any, del mític Ręce do góry (‘Mans enlaire’), el film prohibit de Skolimowski, foren el reflex d’una nova situació política i sindical que el cop militar del 1981 estroncà, obligant els directors a treballar fora de Polònia (A. Wajda, K. Zanussi, A. Holland, J. Kijowski) o bé realitzar films academicistes. Cal citar també la tasca interessant que dins el cinema d’animació realitzen J. Lenica, W. Borowczyk i V. Mimica. La designació de Janusz Majewski com a president de la Unió de Cineastes garantí la producció d’uns trenta títols anuals, dels quals cal destacar Bez Konva (‘Sense final’, 1984), Krotki Film/ Zabijaniu (‘No mataràs’, 1987), de K. Kieślowski, Yesterday (1985), de Radoslaw Piwowarski i Maskerade (1986), de J. Kijowski. Amb la caiguda del règim comunista, des de l’octubre de 1989, els grups de producció es transformaren en estudis independents que transitòriament rebien subvencions estatals de fins el 70% del pressupost, però amb la perspectiva de renunciar a recuperar la inversió en el mercat interior. La distribució també es privatitzà i la coproducció amb països occidentals semblà la fórmula de rendibilitat més garantida. Entre els films d’aquest nou període sobresurtiren les obres de mestres ja consagrats com A. Wajda, K. Kieslowski o K. Zanussi. D’altres films destacats foren 300 mil do nieba (1990) de Maciej Dejczer, una coproducció amb Dinamarca guardonada com el millor primer film europeu, Marcowe migdaly (1989) de l’esmentat R. Piwowarski, Ucieczka z kina wolnosc (‘Sortida del cinema llibertat’, 1991) de Wojciech Marczewski o Jeszcze tylko ten las (‘Potser darrere d’aquest bosc’, 1991), del veterà J. Lomnicki. A causa de l’afluència de pel·lícules estrangeres, al principi del 1992 els 20 films polonesos més taquillers foren vists per prop de 145 000 espectadors, mentre que al voltant de 600 000 persones assistiren a Indiana Jones and the Last Crusade. La indústria depengué del capital estranger perquè, amb la desaparició del comunisme, les productores es transformaren en autèntiques empreses de les quals l’estat quasi no participa. El sector privat intervingué molt més en la distribució i, des del 1992, començà a finançar a petita escala la producció de llargmetratges. Com a conseqüència, els directors més coneguts —A. Wajda, K. Zanussi i K. Kieşlowski— rodaren els seus films a altres països o aconsegueixen un finançament estranger que reduí al mínim la participació nacional. Precisament, el retorn de la democràcia permeté que Zanussi retornés al país, després de 25 anys, per rodar en anglès Thirty Door Key (1993). Entre els nous realitzadors que han obtingut èxit amb els seus films destaquen Jan Jakub Kolski amb Johnnie the Aquarius (1994) i Dorota Kedzierzawska amb Crows (1995). Així mateix, s’han tractat temes prohibits per la censura comunista com Pribytie Poezda (‘Setmana Santa’ 1996) del veterà Wajda. Tot i que els darrers anys l’activitat cinematogràfica polonesa ha estat escassa, cal destacar la producció de realitzadors com A. Wajda (Panna Nikt, ‘Senyoreta ningú’, 1996, i Pan Tadeusz, 1999), K. Zanussi (Brat naszego boga, ‘Els nostres germans de Déu’, 1997, i Zycie jako smiertelna choroba przenoszona droga plciowa, ‘Com una sexualitat fatal transmet malalties’, 2000), R. Piwowarsk (Cienma strona Wenus, ‘El costat fosc de Venus’, 1998), M. Dejczer (Bandyta, ‘Bastard’, 1997), J. J. Kolski (Historia Kina w Popielawach, ‘Història del cinema a Popielawach’, 1998), D. Kedzierzawska (Nic, ‘Res’, 1998) i J. Stuhr (Historie milosne, ‘Històries d’amor’, 1997, Tydzien z zycia mezczyzny, ‘Una setmana en la vida d’un home’, 1998, i Duze zwierze, ‘Animal gran’, 2000), entre d’altres.
m
Cinematografia