El 1896 nasqué el cinema a Portugal amb els documentals de Paz dos Reis. El 1910 fou realitzat Os crimes de Diego Alves de Jo|o Tavares. Fins al cinema sonor hom pot destacar solament les produccions de José Leit|o de Barros (Nazaré, praia de pescadores, 1928, i A Severa, 1931) i de Manuel de Oliveira (Douro, faina fluvial, 1930, i Benilde ou a virgem m|e, 1974). Cap als anys seixanta sorgeix una nova generació de joves realitzadors, dels quals cal destacar: Manuel Guimar|es (Vidas sem rumo, 1956, i Cântico final, 1975); Paulo Rocha (Mudar de vida, 1966); Carlos Vilardebò (As ilhas encantadas, 1966); Alberto Seixas Santos (Brandos costumes, 1974); António Reis i Margarida Martins (Trás-os-Montes, 1976); Antonio Pedro de Vasconcelos (Perdido por cem, 1972); José Fonseca Costa (Os demonios de Alcacer-Kibir, 1976); Antonio da Cunha Telles (O cerco, 1969), Fernando Lopes (Belarmino, 1964), António de Macedo, que comença la seva tasca arran de la coneixença dels contes de Pere Calders, que portà al cinema en diverses ocasions (Domingo à tarde, 1965, A promesa, 1972, O principio da sabedoria, 1975, As horas de Maria, 1976), Eduardo Geada, Rui Simoes i Manoel de Oliveira. Als anys vuitanta amb la producció reduïda a menys de deu llargs-metratges anuals i la difícil explotació comercial deguda al monopoli de distribució tot i els ajuts de l’Institut Portuguès de Cinema, el veterà M.de Oliveira (Francisca, 1981; Le soulier de satin, 1985; Mon cas, 1986; Os canibais, 1987 i A Divina Comedia, 1991, Gran Premi del Jurat de Venècia). Paulo Rocha (A ilha dos amores, 1982; O desejados, 1987), Joao Botelho (Conversa acabada, 1982; Un adeus portugues, 1985; Tempos dificeis, 1988; Este tempo, 1989) i José Fonseca Costa (Kilas, o mau de fita, 1981; Sem sombra de pecado, 1983) consolidaren la seva trajectòria. Cal afegir també els noms dels realitzadors Pedro Costa, Joaquim Pinto, Joao Canijo i Joaquim Leitao. La producció entre el 1990 i el 1992 es mantingué en 10 films anuals però el 1996 baixà a 8. La indústria sobrevisqué a causa de les subvencions oficials. João Mário Grillo consolidà la seva carrera amb O fim do mundo (1993), a l’igual que Joaquim Leitão amb Ao fim da noite (1991), Uma vida normal (1993) i Adão e Eva (1995). Després de quasi 10 anys, Fernando d’Almeida retornà amb Carga infernal (1995). També cal esmentar els veterans M.de Oliveira, João César Monteiro —O último mergulho (1992) i A comédia de Deus (1995)—, Luis Filipe Rocha —Sinais de fogo (1995)— i José Fonseca —Cinco dias, cinco noites (1996)—. En aquesta època també debutaren una sèrie de joves realitzadors com Ana Luisa Guimarães, Jorge Marecos Duarte, João Guerra, Joaquim Sapinho, Leão Lopes i José Carlos de Oliveira. La producció entre el 1998 i el 2000 es mantingué entre 7 i 14 films anuals. Realitzadors veterans i debutants han continuat consolidant la seva carrera: M.de Oliveira (Inquietude, 1998, A Carta, 1999, Premi del Jurat del festival de Canes, i Palavra e Utopia, 2000), J.C.de Oliveira (O crime ao Pé do Resto do Mundo, 2000), P.Rocha (O Rio do Ouro, 1998, i A Raíz do Coraçao, 2000), J.Pinto (Com Cuspe e com Jeito Se Bota no Cu do Sujeito, 1998, i Cidade Velha, 1999), P.Costa (No Quarto da Vanda, 2000), J.Botelho (Tráfico, 1998, Se a Memória Existe, 1999, i Quem És Tu?, 2000), J.M.Grilo (Longe da Vista, 1998, i A Falha, 2000), J.Leitao (Inferno, 1999), J.C.Monteiro (As Bodas de Deus, 1999, i A Filosofia de Alcova, 2000), L.F.Rocha (Camarate, 2000, i Trânsito local, 2000), J.Canijo (Sapatos pretos, 1998), J.Sapinho (Mulher policia, 1998), L.Vieira (Zona J, 1998, i A sombra dos abutres, 1999), R.Espírito Santo i C.Boavida (Amo-te Teresa, 2000), M.de Madeiros (Capitaes de abril, 2000) i J.Nascimento (Tarde demais, 2000), entre d’altres.
m
Cinematografia