Amb uns precedents gairebé inexistents, el cinema suís nasqué el 1958, que el govern adoptà mesures per a promoure la cinematografia autòctona, les quals permeteren l’eclosió els primers anys seixanta d’una generació de cineastes francòfons anomenada Grup dels 5 (Alain Tanner, Claude Goretta, Michel Soutter, Jean Louis Roy i Jacques Lagrange), amb una producció molt influïda per llur bagatge televisiu. A la zona germanòfona privà la tradició documentalista (Walter Murti, Richard Dindo), que s’acompanyà d’un cinema de ficció de connotacions brechtianes (Thomas Koerfer), o operístiques (Daniel Schmidt). Al Ticino, l’eclosió fou més tardana, amb films de Bruno Soldine, Alvaro Bizzarri o Villi Herman, d’orientació social. Títols com La salamandre de Tanner, L’invitation, de Goretta, Les arpenteurs, de Soutter, La paloma, de Schmidt o Der Tod des Flohzirkusdirektors, de Koerfer, afavoriren a l’inici dels setanta una efímera edat d’or del cinema suís, que no es consolidà per la insuficient ajuda de l’estat. Els noms consagrats, com Tanner i Goretta, optaren per la coproducció amb altres països. El 1991 fou atorgat un Òscar a Reise der Hoffnung (1991), de Xavier Koller, de valor més aviat anecdòtic atesa la precària situació d’aquest art al país. El doble problema de la indústria rau en el fet que aquesta és petita i a més ha de fer front a la competència nord-americana. El 1993, més de 800 000 espectadors anaren a veure Schindler's List, de S.Spielberg, mentre que els 10 films suïssos més taquillers sumaven un total de 115 000 persones. El cinema sobrevisqué gràcies a l’ajut que representà el contracte de venda a una cadena de televisió, a les petites subvencions d’organismes públics i a la col·laboració de productores europees, principalment alemanyes i franceses. Malgrat tot, el 1996 hom realitzà 17 films de ficció i 22 documentals de llarga duració. Jean-Nathanaël Courtens, Frank Matter i Christof Vorster foren alguns dels nous realitzadors que debutaren amb èxit entre el 1992 i el 1997, mentre que Thomas Tanner, Andreas Vetsch, Markus Imboden, Dani Levy, Marcel Schüpbach i Mathie Seiler consolidaren la seva trajectòria. Pel que respecta als veterans, Claude Goretta, després de dirigir L’ombre (1992), es dedicà al món televisiu. El documentalista Richard Dindo refermà el seu prestigi amb Ernesto ‘Che’ Guevara (1994). A.Tanner, Dieter Meier, D.Schmidt, T.Koerfer, Markus Imhoof i Yvan Butler continuaren realitzant pel·lícules. La indústria cinematogràfica suïssa seguí patint la invasió nord-americana, i sobrevisqué gràcies a l’ajut dels contractes amb les televisions, les subvencions estatals i les productores europees. Malgrat tot, destacaren alguns realitzadors com M.Imhoof (Flammen im Paradies, ‘Foc en el paradís’, 1997), C.Goretta (la pel·lícula de TV Le dernier été, 1997), J.N.Courtens (Devil’s Playground, 1998), F.M.Murer (Vollmond, 1998), Y.Butler (D’or et d’oublis, 1998), R.Dindo (Une saison au paradis, 1997, i Genet à Chatila, 1999), D.Levy (Meschugge, ‘La girafa’, 1998, i Das Geheimins, ‘El secret’, 1999), M.Imboden (Frau Rettich, die Czerni und ich, ‘La senyora Rettich, Czerni i jo’, 1998, Ich habe nein gesagt, 1999 —film per a TV— i Komiker, ‘Comediant’, 2000), X.Koller (Ring of fire, 2000, i Gripsholm, 2000), i A.Tanner (Requiem, 1998, i Jonas et Lila à demain, 1999), entre d’altres.
m
Cinematografia