Els primers films txecs foren realitzats per Jan Křížnecky i presentats en l’Exposició de Praga el 1898. Altres experiments aïllats foren els de Max Urban, les pel·lícules del qual foren protagonitzades per la seva muller, Anna Sedláčkova. A la fi de la Primera Guerra Mundial Praga reprengué les activitats cinematogràfiques; el cinema txec assolí un relleu extraordinari i fou creada una Federació per al Comerç i la Indústria del Film, amb una producció mitjana d’unes 30 pel·lícules anuals, fins a convertir-se, després del cinema alemany, en la segona potència cinematogràfica centreeuropea, amb noms tan destacats com ara K. Lamac, G. Machatý, realitzador d’Erotikon (1927) i Extase (1933), pel·lícula que donà a conèixer la després famosa Hedy Lamarr i fou premiada en la Biennal de Venècia del 1934. Altres directors importants d’aquella època foren Jan Kollar, J. Rovensky (Reka, ‘El riu’, 1933, també premiada a Venècia el 1934), K. Junghans (Tavoky je zivot, ‘Així és la vida’, 1929), K. Anton (Toniška, 1930), els documentals de K. Plicka (Pohádka máje, ‘Faula de maig’, 1942), d’O. Vávra. Durant la Segona Guerra Mundial Praga serví de centre de coproduccions alemanyes. La producció nacional davallà i no es recuperà fins a la nacionalització del cinema txec amb l’alliberament (1945). Hom assistí aleshores a un ressorgiment, una de les manifestacions més interessants del qual fou el cinema de titelles articulats, amb noms remarcables com Jiří Trnka —Špalícek (‘L’esborrany’, 1948), Cisaruv Slavic (‘El rossinyol de l’emperador’, 1949), etc.—, i K. Zeman, entre altres. Més films interessants d’aquesta època foren Siréna (1947) i Dobrý voják Švejk (‘El bon soldat .vejk’, 1957, en dues parts), de K. Steklý. La ideologia comunista deixà la seva empremta en el cinema, i durant uns anys les pel·lícules recollien en llur temàtica aquesta influència. Més endavant hom assisteix a una certa independització, i pels volts del 1957 aparegué una nova generació de directors, entre els quals cal citar els noms de V. Jasný (Az prijde kocour, ‘Quan ve el gat’, 1964), E. Hoffann, B. Pojar, etc. Durant els anys seixanta el cinema txec assolí un lloc important a Europa i es destacaren films i directors coneguts en festivals i en possessió de premis internacionals. Cal esmentar, entre altres, A. Radok (creador de la famosa Llanterna Màgica de Praga, espectacle que combina el cinema, el mim, etc.), amb Dedeček automobili (‘L’avi automòbil’, 1957); Romeo, Julie a tma (‘Romeo, Julieta i les tenebres’, 1960), de J. Weiss, Demanti noci (‘Els diamants de la nit’, 1964), de J. Nemec, etc. De l’escola cinematogràfica de Praga sortí un nou grup renovador, del qual es destacà sobretot Miloš Forman, amb pel·lícules tan conegudes com Cerny Petr (‘Pere el Negre’, 1963) Lásky jedné plavovlásky (‘Els amors d’una rossa’, 1965) i darrerament, ja als EUA, Taking Off (1971) i la que aconseguí l’Oscar a la millor direcció el 1976: One flew over de Cuckoo's Nest (‘Algú volà sobre el niu del cucut’). Altres noms foren els de Věra Chytilová, amb Sedmikrásky (‘Les margarides’, 1966), E.Schorm, la parella formada pels ja veterans J. Kadár, eslovac, i E. Klos (Obchod na korze, ‘La botiga del carrer Major’, 1965, Oscar a la millor pel·lícula estrangera), J. Sequens, I. Passer i, sobretot, J. Menzel, amb Ostře sladovane vlaky (‘Trens rigorosament controlats’, 1967, també premiada amb l’Oscar). A la ciutat de Karlovy-Vary se celebra anualment un Festival Internacional de Cinema. La producció cinematogràfica eslovaca és molt més reduïda que la txeca. Tanmateix, cal destacar algun nom interessant, com M.Fric, amb Jánošik (1936) i Varuj! (‘Precaució!', 1947), en col·laboració amb P.Bielik, el qual també participà com a actor en la primera pel·lícula citada; J.Kadár, amb Katka (1950). Altres directors eslovacs foren S. Uher, S. Barabáš, P. Solan, M. Hollý, E. Grečner, J. Herz i J. Jakubisko. Amb l’entrada dels tancs soviètics a Praga, el 1968, desaparegueren automàticament totes les esperances que hom havia dipositat en el “nou cinema txec”, dels anys seixanta. Dels seus membres, Milos Forman i Istvan Passer se n'anaren als EUA, Jan Kadár al Canadà, Jan Nemeč a Suïssa i d’altres, com Jiri Menzel, Jaromil Jires i Věra Chytilova romangueren al seu país en atur, fins a la seva tímida reaparició en la segona meitat de la dècada dels setanta. Durant aquests anys la producció oficial retornà als temes bèl·lics, a l’heroi positiu o a la comèdia intranscendent, de la mà de realitzadors com Stefan Uher, Josef Rezucha, Jaroslav Balik, Stanislav Strand i també, de veterans com Otokar Vavra, i Juraj Herz, als quals hom pot afegir la importància relativa del cinema infantil realitzat per Věra Plivova. A mitjan anys vuitanta, continuà la reactivació d’aquest cinema, iniciada al principi dels anys setanta amb la reorganització dels tres estudis estatals de producció. Cal esmentar els noms dels txecs Jiri Menzel (Vesnicko ma strediskova, ‘El meu dolç poble’, 1985), Vera Chytilová (Faunovo velmi pozdní odpolenie, ‘El capvespre d’un faune’, 1985), Karel Kachyna (Smrt Krásnych srncu, ‘Somnis prohibits’, 1986) i l’eslovac Juraj Jakubisko amb Tisicrocna vcela, ‘L’abella mil·lenària’, 1983). La liquidació del règim comunista condicionà un nou panorama definit per la privatització de la indústria i les inversions estrangeres. Des del 1990, Vaclav Marhoul, un jove de 28 anys que dirigia els estudis Barrandov amb el suport de Milos Forman, acomiadà el 70% del seu personal i sobrevisqué gràcies a l’entrada de divises estrangeres procedents de convertir els carrers de Praga en plató de productores nord-americanes com Lucasfilm o Disney. En contrapartida, la majoria de les sales de la capital txeca projectaren cinema d’aquell país i l’èxit de les produccions locals correspongué a Rèquiem per una nina (1991), retrat efectista de l’incendi d’un asil, realitzat pel jove Filip Renc. Han tornat alguns exiliats, com Jan Nemec, i els vells directors treballen en règim de coproducció: K. Kachyna en la franco-britànica The Last Butterfly (1990), Jiri Weiss en la franco-alemanya Martha und Ich (1990) i Peter Patzak en l’austro-eslovaca Rochade (1991), protagonitzada per Michael York. Privatitzat des de l’1 de juny de 1991, el futur d’aquest cinema s’enfronta a la nova incògnita derivada de la separació política de txecs i eslovacs.
m
Cinematografia