Teoria exposada i portada a la pràctica pel cineasta soviètic Dziga Vertov vers el 1922, segons la qual la càmera és un autèntic ull que ha de donar una visió objectiva de la realitat i s’ha d’aliar amb la radioorella per a obtenir el ‘‘nou art de la societat proletària’’.
Tingué una influència notable en escoles documentalistes i avantguardistes d’arreu.