La introducció del cinema a l’Uruguai data del 1896, i ja dos anys després fou produït un primer documental per Félix Oliver, bé que durant el període mut l’activitat fou molt escassa. Solament es destaquen Almas en la costa (1923), de J.A. Borges, Del pingo al volante (1928), de R. Kouri, i sobretot El pequeño héroe de Arroyo de Oro (1929), de C. Alonso. L’arribada del sonor no augmentà la producció, fet que contrasta amb la inquietud que es desvetllà en els cineclubs cap al 1948, que provocà l’aparició d’una nova generació de cineastes renovadora del cinema uruguaià: E. Hintz, J.J. Gascue, F. Musitelli, J. Blanco, O. Capozzoli, M. Handler, U. Ulive, etc; aquests dos darrers els més destacats, tot i que hagueren d’exiliar-se el 1974 i deixaren pendent la iniciada renovació del cinema uruguaià.
Durant la dictadura militar, que caigué el 1985, predominava un cinema d’exaltació patriòtica; més endavant la indústria audiovisual visqué un procés d’obertura para»el al social i polític, que té un punt d’inflexió en La historia casi verdadera de Pepita la Pistolera (1992), de Beatriz Flores, que el 2001 dirigí el gran èxit En la puta vida. Una nova generació formada per realitzadors com Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll (Whisky, 2004), César Charlone (El baño del Papa, 2005), Federico Veiroj (Acné, 2007), Adrián Biniez (Gigante, 2009) i Gustavo Hernández (La casa muda, 2007), han posat el país en el mapa del cinema internacional.