cinema xilè

m
Cinematografia

Cinema produït a Xile.

Des del 1910, amb la realització del primer film (un documental), fins al començament del sonor, la indústria cinematogràfica xilena fou relativament important (hom produí unes vuitanta pel.lícules). Després d’una llarga crisi, foren fundats els estudis Chile Films (1938) i la societat Diprocine (1955), no suficients, però, per a fer reeixir l’activitat cinematogràfica. Alguns anys més tard s’inicià una tasca molt important a través de cineclubs, d’on sortí una generació posterior de directors destacats, com H.Soto (Érase un niño, un guerrillero y un caballo, 1968), M.Littin (El chacal de Nahueltoro, 1968), A.Francia (Valparaíso, mi amor, 1968), G.Acevedo, P.Chaskel, R.Ruiz (Tres tristes tigres, 1968), etc. Els primers anys setanta foren prolífics en directors i obres, bé que gairebé tots els cineastes s’exiliaren a partir de la caiguda d’Allende, i alguns d’ells encara resideixen fora del país —com M.Littin, director d'Actas de Marusia (1976), rodada a Mèxic—. D’aquest període, fins a l’adveniment del general Pinochet al poder, cal esmentar Caliche sangriento (1969), d’H.Soto, Compañero presidente (1970), de M.Littin, El realismo socialista (1972), de R.Ruiz, La batalla de Chile (1973), de P.Guzmán, i La tierra prometida (1973), de M.Littin. A partir de la dictadura de Pinochet, la situació cinematogràfica a Xile es reduí a l’exhibició de pel·lícules de producció estrangera, especialment nord-americana. Els autors xilens treballaren a l’exili, i amb posterioritat al 1973 cal citar els films La viuda de Montiel (1979) i Acta general de Chile (1985) de M.Littin, Llueve sobre Santiago (1975) d’H.Soto i l’obra experimental de Raúl Ruiz a França. La reinstauració de la democràcia permeté la reactivació de la producció amb títols com Todo por nada (1990) d’Alfredo Lamadrid, Historia de lagartos (1990) de Juan Carlos Bustamante, La luna en el espejo (1990) de Silvio Caiozzi —amb guió de José Donoso i interpretació de Gloria Munchmeyer, premiada a Venècia—, Caluga o menta (1991) de Gonzalo Justiniano o La frontera (1991) de Ricardo Larrain, Os de Plata a Berlín. M.Littin rodà Sandino (1990) a Nicaragua i R.Ruiz tornà al país per recuperar Palomita Blanca —rodat abans del 1973— i filmar La telenovela errante (1991). A conseqüència de la recuperació econòmica, la indústria cinematogràfica produí onze pel·lícules el 1992, una xifra elevada si hom té en compte la crisi que patí durant els anys de la dictadura. Malgrat tot, la majoria de films foren produïts amb la col·laboració d’altres països sud-americans, principalment Mèxic. El veterà M.Littin, un dels directors més internacionals, tornà a Xile i rodà Los náugrafos (1994). Gonzalo Justiniano consolidà la seva carrera amb Amnesia (1994), protagonitzada per Valentina Vargas, que obtingué molt d’èxit. El prestigiós P.Guzmán no dirigí cap llargmetratge, però realitzà la sèrie televisiva La Cruz del Sur (1992), que obtingué uns grans nivells d’audiència. Malgrat el retorn de la democràcia a Xile, R.Ruiz continuà residint a França encara que a les seves obres apareixen referències, per exemple l’humor, al seu país: L’oeil qui ment (1992), Fado majeur et mineur i Trois vies et une seule mort (1995). El 2000 la indústria cinematogràfica xilena produí més d’una desena de films, una bona part amb la col·laboració d’altres països sud-americans. En aquests darrers anys han destacat realitzadors com P.Guzmán (Chile, la memoria obstinada, 1997), R.Larrain (El entusiasmo, 1998), S.Castilla (Gringuito, 1998), S.Caiozzi (Fernando ha vuelto, 1998, i Coronación, 1999), M.Littin (Tierra de Fuego, 1999), S.Alarcón (Cicatriz, 1999), A.Bowen (Campo minado, 1999, i Te Amo [Made in Chile], 1999), C.Galaz (El Chacotero sentimental, 1999), G.Justiniano (Tuve un sueño contigo, 1999), L.Vera (Bastardos en el paraíso, 1999), E.Viereck (Mi famosa desconocida, 2000), M.Rodríguez (En lugar de la noche, 1999, i Dos hermanos, 2000), S.Gonczanski (Monos con navaja, 2000) i I.Agüero (Aquí se construye [o ya no existe el lugar donde nací], 2000). El cineasta xilè amb més projecció internacional és R.Ruiz, establert a França, que ha dirigit Généalogies d’un crime (1997), Shattered Image (1998), Le temps retrouvé (1999), Combat d’amour en songe (2000) i Comédie de l’innocence (2000), entre d’altres.