Pel nombre anual d’espectadors, la Xina ocupa actualment el tercer lloc del món. L’emigrant valencià Vicent Ramos organitzà les primeres projeccions, el 1903, a Xangai. La minsa producció xinesa començà més tard. El primer gran èxit nacional fou El cas Yen Kiesing (1921). El 1931 foren realitzats els primers films sonors: el musical La cantant Hong Midan, de Hong Sen, i el film parlat La cançó de la primavera, de Li Bingshie. Dos dels pocs films xinesos projectats a Europa en aquell temps foren La rosa de Bu Shui, d’Y.S.Lee, cap a la fi del cinema mut, i La gran muralla xinesa, o Lluitem fins a la mort (1938), de She Dongsai, sobre els horrors de la guerra i l’agressió nipona. Després del triomf de la Revolució Xinesa de Mao, el 1949 fou reorganitzada i nacionalitzada la producció cinematogràfica.
Entre els títols més coneguts en el decenni 1950-1960 hi ha Nois i noies de la Xina (1949), de Lin Cefen i Zhai Cian, El soldat d’acer (1950), de Zheng Yin, Nous herois i heroïnes (1950), de Shi Dongshan, Tota la meva vida (1950), de Shi Hui, La noia dels cabells blancs (1951), de Wang Yin i Jai Juirua, i L’ombra encisadora. El 1956 fou inaugurada a Pequín una escola de cinematografia i diversos centres de producció autòctona, i començà la construcció dels primers 33 estudis d’una vasta xarxa, 22 dels quals foren destinats al cinema documental. Malgrat els progressos tècnics, els pocs films que hom arribà a exhibir a Occident semblen ingenus, simples, puerils i exageradament propagandístics, com, per exemple, els presentats al Festival de Barcelona, el 1976: La segona primavera i Oda a Yimeng, per col·lectius anònims. Acabada la Revolució Cultural, la reobertura de l’Institut de Cinema de Pequín posà fi a la radicalització de la producció dels anys seixanta. A l’empara d’aquesta institució es formaren nous realitzadors, d’entre els quals Chen Kaige, Tian Zhuangzhuang, Zhang Jungzhao, Huang Jianxin o Zhang Yimou, autor de l’èxit internacional Hong gaoliang (‘Melca roja’, 1988). D’altra banda, autors més veterans, com Yang Xueshu, Zhang Nuanxin o Xie Jin, reprengueren l’activitat.
La producció, mentrestant, anà augmentant: de 160 films el 1988 hom passà a 200 el 1989. Tanmateix, la reacció del règim davant les demandes de llibertat i la consegüent política repressiva del 1989 també dispersà la ja esmentada Cinquena Generació de cineastes: Zhang Zeming marxà a Gran Bretanya i Wu Tianming i Chen Kaige als Estats Units d’Amèrica, però el segon, autor de Hai Zi Wang (‘El rei dels infants’, 1986), tornà al seu país i hi rodà Life on a String (1990) en coproducció anglo-alemanya. També romangueren al país Xie Fei —Ben mingnian (‘Neu negra’, 1990)—, Tian Zhuang-Zhuang —Da taijian Li Lianying (‘L’eunuc de l’emperador’, 1991) i Zhang Yimou, subjecte a nombroses pressions polítiques. D’altra banda, Hong Kong i Taiwan també aportaren una producció interessant a través de cineastes com Stanley Kwan —Inji Kau (‘Vermell’, 1988), Ruan Ling Yu (1991)— i Fong Ling-Ching —Kawashima Yoshiko (1990)— en el primer cas i Hou Hsiao Hsien —Beiqing Chengsi (‘La ciutat de la llàstima’, 1989), Lleó d’Or a Venècia— en el segon. Les autoritats cinematogràfiques continuaren promocionant i premiant films que elogiaven els herois socialistes i el passat revolucionari. En moltes ocasions, com a conseqüència de la censura, els realitzadors tingueren problemes. Per exemple, Keep Cool (1997) de Zhang Yimou, que tracta el tema de l’homosexualitat, no solament fou prohibida sinó que provocà la retirada del passaport al seu director.
A causa de la vertiginosa caiguda de l’assistència als cinemes, el 1995 hom posà fi al monopoli de distribució de pel·lícules i permeté la lliure importació de cintes estrangeres. Les obres de directors consolidats com Chen Kaige, Tian Zhuangzhuang, Wu Ziniu, Z.Yimou, Zhang Zeming i Huang Jianxin es caracteritzaren per plantejaments transcendentals que afecten la personalitat històrica o cultural. En aquests anys també debutaren joves autors independents com Zhang Yuan, Wang Xiaoshuai i He Yi —pseudònim de He Jianjun— amb films que s’interessen per les persones i per reflectir la vida quotidiana. D’altra banda, els films d’acció i violència realitzats a Hong Kong per Kirk Wong, Tsui Hark, Ringo Lam i Wong Kar Wai foren exportats amb èxit a Occident. De tota manera, la possibilitat d’un desenvolupament més gran fou el motiu de l’exili d’alguns d’aquests cineastes i altres de Taiwan, com Ang Lee.
Mentre les autoritats cinematogràfiques seguiren promocionant films ‘políticament correctes’, els cineastes que foren obligats a l’exili continuaren les seves carreres amb més possibilitats d’èxit que al seu país. Destacaren, entre d’altres, Xie Jin (Yapian zhanzheng, ‘La guerra de l’opi’, 1997), Zhang Yimou ( Yi ge dou bu neng shao, ‘Ni un de menys’, 1999, film guanyador del Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia, i Wo de fu qin mu qin, ‘El camí a casa’, 1999), Chen Kaige (Jing ke ci qin wang, ‘L’emperador i l’assassí’, 1999, i Killing me Softly, 2001), Huang Jianxin (Mai fu, ‘Vigilància’, 1997), Jiang Wen (Guizi lai le, ‘Dimonis en el llindar de la porta’, 2000, guanyador del Premi del Jurat a Canes), Wu Tianming (Feichang aiqing, ‘Estic a prop teu’, 2000), Stanley Kwan (el documental Nian ni ru xi, ‘Malgrat tot, t'estimo després d’allò, 1997; Yue kuai le, yue duo luo, 1997, i You shi tiaowu, ‘Els contes d’illes’, 1999) i Hou Xiao Xian (Hai shang hua, ‘Flors de Xangai’, 1998, i Millenium Mambo, 2001).
Darrerament s’ha delimitat clarament la frontera que separa el cinema promocionat pel govern xinès i l’underground. En el primer cas, Zhang Yimou s’ha decantat cada vegada més per espectacles èpics i patriòtics, com Ting xiong (‘Heroi’, 2002) i Shi mian mai fu (‘La casa de les dagues voladores’, 2004), tot i que més esperit propagandístic tenen les biografies de Deng Xiaoping i Mao Zedong fetes en els darrers anys. Bona part del cinema xinès s’ha seguit basant en el refinament estètic, com Zhou You de huo che (‘El tren de Zhou You’, 2002), de Sun Zhou; He ni zaiyiqi (‘Junts’, 2003), de Chen Kaige, o Yi ge mo sheng nu ren de lai xin (‘Carta d’una dona desconeguda’, 2004), de Xu Jinglei. En canvi, un cinema independent i de baix pressupost està representat per treballs com All Tomorrow's Parties (2003), de Yu Li-Kwai, o Mang jing (2003), de Li Yang. A Taiwan han destacat els noms de Hou Hsiao-hsien (Qianxi Manbo, ‘Millennium Mambo’, 2001; Kôhî jikô, ‘Cafè Lumière’, 2003), Tsai Mig-Liang (Bu san, 2003) i Edward Yang (Yi Yi, 2000). La gran indústria de Hong Kong ha seguit facturant cinema d’acció i fantàstic i ha assolit un èxit espectacular amb la comèdia d’arts marcials Gong Fu (‘Kung fusió’, 2004), de S.Chow. Fora del cinema d’entreteniment, Wong Kar Wai ha vist créixer la seva condició d’autor de culte amb el díptic Fa yeung nin wa (‘Desitjant estimar’, 2000) i 2046 (2004).