Les primeres cineradiografies foren intentades el 1896 per Mac Intyre, de Glasgow, i després per molts investigadors, entre els quals destaquen Reynolds (1925), de Glasgow, i Janker (1930), de Bonn, que no passaren del període experimental a causa de la pobresa de llum de les pantalles radioscòpiques i de la dificultat d’obtenir radiografies directes a una cadència ràpida. La cineradiografia clínica actual ha estat possible gràcies al descobriment de l’intensificador electrònic de la imatge Roentgen, que acreix de tres mil a sis mil vegades la lluminositat de la imatge radioscòpica. Essencialment consisteix en un tub de buit, en forma d’ampolla, en el fons del qual hi ha una pantalla fluorescent i fotocatòdica que converteix la imatge lluminosa en imatge electrònica. Aquests electrons són atrets, accelerats, concentrats i enfocats mitjançant una diferència de potencial (24 000 a 30 000 volts) i un objectiu electrònic sobre una petita pantalla situada a l’altre extrem del tub, on es forma la imatge fluorescent intensificada. La intensitat lluminosa i el detall obtingut amb aquesta petita pantalla permeten la filmació directa.
f