La circulació superficial dels oceans es caracteritza per la presència de corrents molt intensos als marges occidentals de les conques oceàniques, que transporten aigua de l’equador cap als pols (corrent del Golf, corrent de Kuro-Shio, etc), i corrents no tan intensos al marge oriental, dirigits dels pols cap a l’equador. A prop de l’equador, lleugerament desplaçats cap al nord, hi ha els corrents equatorial nord i equatorial sud, que hi són paral·lels i que flueixen d’est a oest. Entre aquests es troba el que habitualment s’anomena contracorrent equatorial, que circula en sentit contrari, és a dir, d’oest a est. El conjunt de corrents format pels del marge oriental (dels pols a l’equador), els del marge occidental (de l’equador als pols) i els equatorials (d’est a oest) formen els anomenats girs subtropicals. D’altra banda, al voltant de l’Antàrtida hi ha un corrent de caràcter zonal força intens que s’anomena corrent circumpolar. La circulació profunda dels oceans està molt menys estudiada, però se sap que es caracteritza per ser termohalina. A l’Atlàntic nord i a la mar de Weddell hi ha zones de formació d’aigües profundes.
No es coneix amb detall la circulació profunda dels oceans, però sí que se'n coneixen les característiques generals. L’acció del vent a les zones polars atlàntiques fa augmentar la densitat de l’aigua de mar superficial. Quan aquesta aigua és prou densa, s’enfonsa i comença a moure's molt lentament cap al S fins a arribar a l’oceà Antàrtic, on les aigües profundes tendeixen a moure's en direcció E. Al S del continent africà es divideixen seguint dues branques: una en direcció N, cap a l’oceà Índic, i una altra en direcció E, cap al Pacífic, passant pel S d’Austràlia. Quan arriba a l’oceà Pacífic, una part de l’aigua profunda es dirigeix al N i una altra continua cap a l’E. Tant a l’Índic com al Pacífic aquestes aigües tornen a la superfície i hi circulen fins que acaben retornant a l’Atlàntic. Aquest circuit es coneix amb el nom de conveyor belt .