Eren anomenats també, en un origen, prohoms . Especialment al País Valencià, hom aplicà també el nom de ciutadà als burgesos de les viles; a la vila de Perpinyà, el 1700, incorporat el Rosselló a França, la tradicional denominació de burgès ( burgès honrat ) fou substituïda, a causa del diferent sentit del mot bourgeois en francès, per la de ciutadà ( citoyen noble ). La denominació de ciutadà honrat es generalitzà a partir del s XIV com a específica de l’estament ciutadà, paral·lelament a la de burgès honrat, i integrava el braç reial. Els ciutadans honrats posseïen generalment propietats rústiques que explotaven amb fins crematístics; a mitjan s XIV els del Principat posseïen uns 3 000 masos rurals, i el nombre tendí a augmentar considerablement: per això figuraren en la comissió de propietaris rurals establerta, al s XV, per fer cara a l’agitació dels remences. Posseïdors, a més, de fortuna monetària, invertien el capital en vaixells —que a vegades pilotaven personalment— i en negocis mercantils en relació amb el tràfic marítim, però lentament s’anaren decantant a aplicar el capital en títols del deute públic municipal: més de la meitat dels creditors del municipi barceloní entre el 1344 i el 1362 eren ciutadans; el 1372, el 90% de les emissions del deute municipal mallorquí era a mans de ciutadans honrats de Barcelona. Des del s XIII monopolitzaren el govern municipal, fins que, ja al s XV, l’hagueren de compartir amb els mercaders, els artistes i els menestrals (el 1414 a Girona, la ciutat de Mallorca i Saragossa; el 1455 a Barcelona i en general a totes les ciutats catalanes). L’estament ciutadà (ensems amb els cavallers i els mercaders) de la ciutat de Mallorca tendí a monopolitzar, a més, el govern de l’illa a través del Gran i General Consell, enfront dels forans, fet que, entre altres causes, originà l’aixecament armat d’aquests el 1450, conegut per forans i ciutadans (forà). Des de la fi del s XV tendiren a tancar-se com a classe, tendència que culminà a Barcelona el 1479 amb la constitució de la matrícula de ciutadans i mercaders, que establia una sèrie de limitacions per a poder exercir els càrrecs municipals i tendia a concentrar aquests en mans de poques famílies. La matrícula de ciutadans honrats de Barcelona del 1510, que comptava un centenar escàs de membres, els equiparava als cavallers en tots llurs privilegis, fora el de pertànyer al braç militar (cavaller) —València ja havia obtingut un privilegi semblant el 1420—, i units estretament amb aquests per lligams de sang i d’interessos arribaren a constituir una sola classe dirigent urbana, i amb ells participaven en les justes i els torneigs, es regien per les mateixes normes de cavalleria, portaven armes o ostentaven igualment blasó, i, bé que el primogènit es mantenia en l’establiment de ciutadà honrat, que considerava com una honor, els fills menors entraven habitualment a formar part de l’estament militar. Eren en general més refinats i cultes que els cavallers: llurs fills acaparaven els graus de lleis i de medicina, els únics estudis universitaris accessibles als laics, i per això, ja el 1498, els metges i els juristes de Barcelona aconseguiren d’ésser equiparats als ciutadans honrats. La concessió de privilegis de ciutadanatge a partir del s XVI motivà la diferenciació entre el ciutadà insaculat o de matrícula i el ciutadà de privilegi o de rescripte ; així mateix, el ciutadà insaculat podia ésser ciutadà immemorial —que al País Valencià es considerava descendent dels conqueridors— o d’insaculació moderna . Els ciutadans matriculats d’Alacant i de Xàtiva obtingueren el privilegi militar el 1687 i el 1689, respectivament. Al Principat, els ciutadans de privilegi foren equiparats als de matrícula a partir del 1620. El 1648 els ciutadans honrats de València havien de tenir una renda de 400 pesos anuals. De fet, fusionats amb els cavallers, llur evolució seguí posteriorment la d’aquests i en general la de la noblesa fins al s XIX.
f
m
Història