La civilització és la cultura que ha assolit un grau considerable de complexitat. El mot apareix al s. XVIII, en l’intent conceptualitzador dels enciclopedistes francesos, lligat a una idea de progrés i a una valoració de les societats primitives segons patrons culturals europeus. Dels informes etnogràfics i dels estudis comparatius de les societats històriques sorgeixen, al s. XIX, formulacions teòriques que permetran un gran desenvolupament del concepte i en faran clau d’explicació històrica de l’evolució de les cultures primitives. Així, els criteris aplicats per a classificar els diversos estadis evolutius seran el canvi de les forces productives disponibles per a satisfacció de les necessitats bàsiques (Lewis Henry Morgan) o l’aparició de les classes socials i de l’estat (Friedrich Engels); i la revolució urbana serà la culminació d’un procés de canvi en l’estructura econòmica i en l’organització social, i la ciutat n'esdevindrà la resultant i el símbol (Gordon Childe). Per a avaluar el grau de civilització d’una societat són emprats, com a criteris, l’eficiència interna, l’avenç tècnic i el científic i el desenvolupament de l’escriptura, així com la institucionalització de l’ordre moral, l’heterogeneïtat orgànica (és a dir, la diferenciació funcional de subcultures: l’alta i la baixa, la urbana i la rural, etc.), la complexa divisió del treball i la concentració dels poders polític i econòmic. En aquest context sorgeixen distincions com la de civilització tècnica i industrial, d’una banda, i tradicional i rural, de l’altra. Dins una visió més culturalista i espiritual hom parla també de civilització (xinesa, egípcia, grecollatina, etc.) quan aquesta encarna, a més, un cert humanisme. Sovint hom ha contraposat civilització i cultura, en valorar més l’aspecte moral i espiritual d’una societat (és a dir, les expressions artístiques, literàries i religioses: ‘cultura’) que l’aspecte tècnic i científic (‘civilització’). Aquesta contraposició, però, iniciada per Jean-Jacques Rousseau, en oposar civilització i “estat natural”, i mantinguda per diversos sociòlegs i filòsofs (Karl Marx, Ferdinand Tönnies, Oswald Spengler, Alfred Weber i Robert M.MacIver, entre d’altres), actualment tendeix a desaparèixer, i el nom de cultura s’imposa al genèric de civilització. No obstant això, alguns antropòlegs neoevolucionistes, entre els quals destaca L.A.White, han utilitzat el terme “civilització” en un esquema que conserva la terminologia dels tres estadis de Morgan, però en el qual la determinació d’aquests es basa en la forma d’obtenció de l’energia per part del sistema tecnològic d’una societat. A partir d’aquest criteri, White considera com a civilitzacions les societats sorgides de la Revolució Industrial.
f
Antropologia cultural