Malgrat les seves extraordinàries aptituds, els problemes de salut, la inseguretat econòmica i la manca de comprensió del seu estil interpretatiu, marcaren la vida d’aquesta pianista i retardaren durant molt de temps la seva consagració internacional.
Començà a tocar el piano des de ben petita i als set anys fou enviada a Viena per a estudiar amb Richard Robert. Posteriorment, anà a París on fou deixeble d’Alfred Cortot —que no valorava especialment les seves aptituds tècniques— i de Lazare Lévy, i on rebé el suport de Gabriel Fauré, director del conservatori parisenc. Tocava també el violí.
Afectada d’escoliosi, hagué de sotmetre’s durant anys a dolorosos tractaments ortopèdics i interrompre gairebé completament la seva activitat artística, fins que reaparegué l’any 1920. Però, durant aquesta època el món musical parisenc li negà el reconeixement i durant molts anys actuà principalment a Suïssa, on es refugià durant la guerra. Establí una ferma amistat amb Dinu Lipatti i el 1950 Pau Casals la convidà a participar en la primera edició del Festival de Prada de Conflent. Un any més tard triomfà a París i inicià el període més valorat de la seva trajectòria concertística. Durant la darrera dècada de la seva vida el públic valorà la seva peculiar tècnica, d’una intensitat i sobrietat excepcionals, i finalment assolí un reconeixement internacional. Era una especialista en Mozart i Schubert.