Aquestes, serveixen per a definir, juntament amb unes altres variables, els sistemes fonemàtics de cada llengua en ordenar convenientment aquelles variables que hi són presents amb valor pertinentLes classes de localització depenen bàsicament de la posició anteroposterior de la llengua i de la prominència rellevant dels llavis. Combinant els diversos valors diferencials d’aquestes dues escales surten vuit classes de localització pel que fa a les vocals, bé que cap llengua no n'empra, en general, més de quatre: anterior (agut), posterior (greu), labialitzat (bemoll), deslabialitzat (sostingut), anterior deslabialitzat (agut pur), posterior labialitzat (greu pur), anterior labialitzat (agut bemoll) i posterior deslabialitzat (greu sostingut). Així, els sistemes vocàlics de cada llengua, que s’estableixen per la integració d’uns altres factors (obertura i nasalitat), a més de la localització, i donen lloc a disposicions lineals, triangulars o quadrangulars, poden ésser definits en funció d’aquestes variables independentment del nombre de fonemes que hi intervenen. En un sistema lineal
típic d’algunes llengües circassianes, la localització, en formar només una classe, manca de caràcter distintiu (val només el grau d’obertura). Presenta un sistema triangular de dues classes, per exemple, el català oriental central:
a base de vocals anteriors deslabialitzades (agudes pures): i, ẹ, ę, a (aquesta última forma, en certa manera, una classe mitjana d’un sol membre), i de vocals posteriors labialitzades (greus pures): u, ọ, ǫ. El sistema vocàlic del romanès és, per contra, un exemple clar de tres classes:
mitjançant l’oposició de vocals anteriors deslabialitzades (agudes pures): i, e; vocals posteriors labialitzades (greus pures): u, o; i vocals posteriors deslabialitzades (greus sostingudes): î, e,, a. Moltes variants dialectals del turc, abstracció feta de l'harmonia vocàlica, mostren quatre classes en sistemes quadrangulars:
Cal concloure que les oposicions vocàliques derivades de les classes es fonamenten no sols en el nombre, és a dir quantitativament, sinó també qualitativament. Per exemple, el sistema vocàlic de les variants cultes del francès, que coincideix amb el romanès pel fet de tenir tres classes de localització, es distingeix d’aquest, tanmateix, pel nombre total de fonemes (onze en comptes de set) i, sobretot, perquè les classes s’oposen mitjançant vocals anteriors deslabialitzades (agudes pures): i, ẹ, ę, ą, vocals posteriors labialitzades (greus pures): u, ọ, ǫ, ạ; i vocals anteriors labialitzades (agudes bemollitzades): ü, ö, ö. És a dir:
Quant a les consonants, també cada llengua és constituïda, d’una manera anàloga al que s’estableix per a les vocals, pel que Trubetskoj anomena sèries particulars de localització o conjunts. Prenent com a model el català oriental central, hom pot apreciar les sèries considerades fonamentals, pel fet de donar-se pràcticament en totes les llengües: labial (p, b, m, f), dental (t, d, z, s, z, l, n, r, r) i gutural (k, g). Els factors acústics distintius consisteixen en les respectives barres d’explosió, el punt característic de les quals s’escau a baixa freqüència per a les sèries labial i gutural i a alta freqüència per a la sèrie dental. A més a més, es distingeixen mútuament per la freqüència del locus o punt ideal al qual tendeixen les transicions dels formants vocàlics en contacte amb les sèries respectives: 700 cicles per segon a les labials, 1 800 cicles per segon a les dentals i 3 000 cicles per segon a les guturals o velars. A part aquestes sèries cal comptar també amb la sèrie palatal (š, ž, š, l, n). En aquest sentit, Jakobson ha proposat un criteri binarista de base acústica (binarisme).