Aquesta manera d’entendre l’art ha existit en totes les èpoques, si bé el terme clàssic pren carta de naturalització a la Grècia dels s. VI i V aC. Com totes les teories artístiques té un fort lligam amb les tendències filosòfiques, i, per tant, les expressions classicistes han anat sempre unides a les tendències moralistes de cada època. La doctrina oposada al classicisme és el barroquisme, que essencialment es basa en el dubte de l’artista sobre la validesa dels postulats en què els classicistes creuen fermament. El dubte condueix a la recerca de formes noves i això porta a un art més dinàmic i canviable. Per contra, el classicisme és sempre més reposat i harmònic, perquè coneix que la seva expressió artística descansa en unes lleis i uns principis inamovibles. D’acord amb aquesta definició cal entendre com a classicistes les escoles artístiques sumèria i egípcia, abans de la Grècia clàssica, Roma, el romànic, el gòtic, el Renaixement, l’estil francès del s. XVII, el neoclassicisme i l’academicisme eclèctic del s. XIX, i també el realisme i el racionalisme dels s. XIX i XX, així com el Noucentisme. Són barroquejants l’escola hel·lenística, els estils romà, romànic i gòtic tardans, el barroc pur del s. XVII a Roma i el seu ressò a tot Europa, i molt especialment en la versió de l’art mestís a l’Amèrica del Sud, el Romanticisme, el Modernisme i, en certa manera, l’art abstracte. Ambdós estils se succeeixen en forma gairebé cíclica, puix que tot classicisme arriba un moment que s’esmorteeix, comença a no convèncer els seus adeptes amb les lleis establertes i dóna pas al naixement de seriosos dubtes que, aprofitant sempre una circumstància externa de tipus social, polític o d’un altre ordre, provoca el canviament de les idees artístiques. D’una manera més específica, hom coneix amb el nom de classicisme la teoria estètica molt influent en les arts que neix al voltant del món humanista del s. XV, creix amb el Renaixement, especialment a Itàlia, assoleix la màxima importància a la segona meitat del s. XVIII, després d’haver informat tot el s. XVII a la França dels Lluïsos, i perviu tot el s. XIX com a contraposició al Romanticisme. Es fonamenta en la imitació dels models grecs i romans i la reglamentació de l’art mitjançant les lleis de l’ideal artístic, l’harmonia i la proporció. El classicisme és, doncs, una constant artística que apareix en el decurs de la història en aquells moments en què tothom està d’acord a admetre unes regles fixes i determinades, regles que des del s. XVII són patrimoni de les Acadèmies fundades a França per Lluís XIV i més tard a Espanya, en el decurs del s. XVIII. Moltes de les regles del classicisme provenen en terme remot de les teories platòniques i aristotèliques, revitalitzades per Marsilio Ficino en època renaixentista. Artísticament es basen en els tractats de Paccioli, Serli i molt especialment en la traducció de Vitruvi.
m
Art
David , de Donatello (1386?-1446) (Museo del Bargello)
© Corel Professional Photos
Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l’observança de certes lleis considerades inviolables.