Deixant a part les seccions de reserva i els llibres rars de les biblioteques, que poden ésser ordenades de maneres diverses, els fons bibliogràfics han d’ésser agrupats per matèries. Des dels temps antics fins als actuals, la història de la classificació bibliogràfica és un intent continuat de dividir sistemàticament els coneixements universals agrupant els temes que tenen relació o afinitat i excloent automàticament els que difereixen. Moltes grans biblioteques d’Europa utilitzen sistemes propis de classificació, inspirats generalment en les classificacions filosòfiques del coneixement humà que tenen per origen la del filòsof anglès Francis Bacon. Un bon esquema de classificació requereix certes condicions, entre les quals són indispensables les següents: taules , signatura , índex i signes auxiliars . Les taules són llistes sistemàtiques ordenades de més ampli a més concret. L’ordre és fixat per les signatures o notacions. La signatura és la sèrie ordenada de símbols, expressats generalment per xifres o lletres que corresponen a les matèries; aplicats als llibres serveixen per a ordenar-los entre ells. Les signatures han d’ésser pensades de forma que permetin la intercalació de temes coordinats i subordinats. És imprescindible un bon índex alfabètic de temes. La forma d’índex més usual és l’anomenat índex relatiu , en el qual el tema va seguit dels diferents aspectes en què pot ésser tractat. Els signes auxiliars donen aclariments de lloc, temps, idioma, etc. Els sistemes de classificació bibliogràfica més famosos són el sistema Brunet (1810), el del British Museum (1836-38), el sistema Otto Hartwig (1888), la classificació expansiva de Cutter (1891), el de la biblioteca del Congrés de Washington (1904), la classificació de Brown (1906), la d’H.E. Bliss (1935), i, especialment, la classificació decimal.
f
Arxivística i biblioteconomia