La diversitat dels tipus i la complexitat de les funcions documentals, així com la distinta natura dels arxius, no permeten una classificació apriorística, tal com pogué aplicar-se a les biblioteques. Un principi fonamental és el de respectar la unitat de procedència dels documents (principi de respecte dels fons, formulat per Natalis de Wailly, al s XIX) seguint els fils conductors de la institució originària. La classificació d’un arxiu és una tasca complexa i delicada, que comprèn el coneixement de la gènesi del fons classificable, per tal de restituir l’estructura orgànica de la qual procedeix; la fixació de les divisions majors i menors (grups, classes, sèries, etc) i l’articulació segons llurs jerarquies i paral·lelismes; la identificació de les unitats individuals i l’ordenació, és a dir, la juxtaposició de les unitats, segons el criteri bàsic que aparegui més adequat: cronològic, numèric o alfabètic (onomàstic, toponímic o de matèries). Els fons constituïts per expedients personals, locals o de matèries poden ésser ordenats segons el criteri preestablert, com si es tractés d’un cedulari. Tal és el sistema d’autoclassificació emprat per les empreses modernes. Per als fons de caràcter amorf, l’adopció d’un quadre previ de classificació pot resoldre la distribució ràpida de les unitats menors, d’acord amb els diversos sectors i nivells.
f
Arxivística i biblioteconomia