clau

f
Militar

Peça o conjunt de peces que servia per a disparar les armes de foc antigues, equivalent al mecanisme disparador de les armes modernes, anomenat, generalment, pany .

Segons llur evolució tècnica i històrica, hi ha diverses menes de claus. La clau de serpentí , mecanisme amb què es perfeccionaren els arcabussos i mosquets, a partir del 1523, i que permetia d’atansar la metxa, amb precisió i rapidesa, a la cassoleta encebada de pólvora; consisteix en una barreta de ferro en forma de S que travessa la caixa de l’arma en sentit vertical, i en el seu extrem superior subjecta la metxa, mentre que l’inferior serveix de gallet. La clau de roda , inventada l’any 1517 per Kiefus, rellotger de Nuremberg, i que substitueix la metxa per una pedra foguera col·locada entre el queix del serpentí. Pel fons de la cassoleta passa el cantell aspre d’una roda d’acer lligada a una molla espiral. Es munta amb una maneta postissa col·locada a l’eix. Llavors hom enceba la cassoleta i hi atansa, a mà, la peça amb la pedra foguera. En prémer el gallet, es dispara la roda, la qual frega contra la pedra i li fa treure les espurnes que inflamen la pólvora de la cassoleta per a calar la càrrega de l’arma. La clau de miquelet, inventada per l’armer català Simó Marquart, a la fi del s XVI, és també de pedra foguera, com l’anterior, però el seu mecanisme és completament diferent. La pedra va subjecta per un queix o peu de rei a l’extrem mòbil del martell, impulsat per una molla recta que, en picar contra la superfície rasposa d’una llengüeta de ferro col·locada prop la cassoleta, encén la càrrega. Més tard fou perfeccionada de manera que la pedra no picava contra la llengüeta, sinó que hi fregava i es produïa un raig d’espurnes més copiós i ben dirigit cap a la cassoleta. La clau de fumereta , pròpia de les armes de pistó, que hom començà de fabricar a la fi del s XVIII, en descobrir-se les pólvores fulminants que esclaten per percussió, en què el queix del martell és substituït per un cap massís, i la cassoleta, per una cassoleta cargolada o soldada al cul del canó de l’arma; en percudir l’un sobre l’altra esclata el pistó que hom ha posat prèviament sobre la fumereta, i encén la càrrega, que rep l’espurna a través del petit orifici de la fumereta. La clau d’agulla , pròpia de les armes que són carregades per la recambra, en què el martell pica a la cabota d’un punxó o agulla que comunica la percussió al pistó ja incorporat al culot del cartutx. La clau moixa , de les escopetes de caça modernes, que tenen els martells amagats a la caixa del mecanisme.