Actualment hom utilitza sobretot les claus de sol en segona línia, de do en tercera i en quarta, i de fa en quarta, que indiquen on són situats el sol 3, el do 3 i el fa 2. Originàriament servien de signe les lletres que, segons la notació alfabètica, designaven els graus que són a un semitò del grau immediat inferior, primerament (segle X) les equivalents a do (c ) i a fa (f), i més tard (segle XV) l’equivalent a sol (g) per a la transposició a la quinta superior dels tons eclesiàstics. Darrerament foren fixades com a claus les transformacions d’aquestes mateixes lletres. Per tal d’evitar les línies addicionals, foren utilitzades, als segles XVI i XVII, moltes posicions de les claus en les diverses línies del pentagrama, fins al punt que, en un escrit polifònic de l’època, ja indiquen elles soles les veus corresponents a cada pentagrama. Des d’aleshores ha estat reduït progressivament el nombre d’aquestes posicions, gairebé tan destorbador com l’abundància de línies addicionals. Quan és utilitzada una clau corresponent a una extensió força superior o inferior a la real, com s’esdevé sovint per a la veu de tenor o per a les flautes dolces soprano
i contralt, hom afegeix un 8 sota o damunt aquesta clau per a indicar que les notes han d’ésser executades una octava més greu o més aguda, respectivament, de com són escrites.
f
Música
Clau musical: claus de sol, fa i de do
© Fototeca.cat