Fou ajudant, al Collège de France, de François Magendie, el lloc del qual ocupà més tard (1855), i professor de fisiologia experimental a la Sorbona (1854). Hom el pot considerar el pare de la fisiologia moderna, no solament per les seves importants descobertes, sinó per la metodologia de l’experimentació que creà, desenvolupà i llegà a tots els qui després d’ell s’han esmerçat en tasques de recerca en el camp de la fisiologia i, en general, en qualsevol dels camps de les ciències biològiques. Els seus estudis cabdals versaren sobre les funcions digestives dels animals superiors i de l’home: en establir que el suc pancreàtic intervenia activament en la digestió de greixos, demostrà que la digestió no era únicament conseqüència de l’acció del suc gàstric; descobrí la funció glicògena del fetge, la qual cosa permeté de provar que, contràriament a allò que hom havia cregut, l’organisme no solament és capaç de degradar substàncies, sinó també de sintetitzar-ne de noves; i aconseguí d’aïllar per primera vegada el glicogen. Introduí els conceptes de secreció interna (bé que l’aplicà primerament a la producció de glucosa en el fetge) de medi intern , de metabolisme i la idea de determinisme biològic, conceptes fonamentals tots plegats en la biologia moderna. Féu també estudis sobre la fisiologia nerviosa i descobrí el paper del nervi pneumogàstric en la respiració i la funció vasomotora del sistema simpàtic. Així mateix, remarcà la unitat dels fenòmens vitals existent entre els animals i les plantes. Entre les seves obres cal destacar Introduction à l’étude de la médecine expérimentale (1865).
Claude Bernard
© Fototeca.cat
Metge i fisiòleg francès.