És en la fase de poncella que les flors contenen el màxim d’essències. Hom les cull abans de descloure’s i les deixa assecar. Prenen, així, l’aspecte de cossos brunencs i trencadissos, en forma de clau d’uns 12 mm de llargada, on es pot distingir un cap format per pètals molt junts, voltats per quatre sèpals gruixuts: el clavell o clau d’espècia. No és conegut en forma silvestre: hom només pot suposar-ne, doncs, l’àrea d’origen, i, així i tot, amb una certa imprecisió, a les Moluques primitives. Encara és molt conreat a l’illa d’Ambon. Actualment, el seu conreu s’ha estès a les illes Mascarenyes i Sumatra, Malaca i sobretot a les illes de Zanzíbar i de Pemba, amb un 90% de la producció mundial. Exigeix un clima equatorial càlid i humit, altituds baixes i terres ben drenades. Al cap de cinc anys entra en producció. Un arbre adult, que té uns 10 m d’alçària, arriba a produir de 5 a 10 kg de clavell cada any.
Aquesta espècia era ja coneguda dels xinesos des d’abans de l’era cristiana, i ho fou també dels romans. Molt apreciada durant l’edat mitjana, que era portada a Europa pels àrabs, després del descobriment de les Moluques pels portuguesos (segle XVI) aquests feren un monopoli del seu comerç, fins a l’extrem de destruir periòdicament els arbres silvestres, monopoli que passà després a mans dels holandesos. Malgrat l’estricta vigilància d’aquests, els francesos aconseguiren d’introduir el claveller a l’illa de Maurici (1770), i des de llavors el seu conreu s’ha estès cada vegada més.