Té cinc pètals dentats, purpuris, blancs o vermells, i deu estams que s’han transformat en pètals en les formes conreades. La forma silvestre es dóna espontània en alguns rocalls molt agrests del sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica i de Sardenya i Sicília. El tipus ornamental fou portat de l’Àsia Menor, on era conreat pels àrabs, a Europa pels croats al segle XIII, i el seu conreu hi fou generalitzat durant els segles XIV i XV. Gaudeix d’una gran estima com a planta ornamental, sobretot de test, i hom la conrea extensament per la flor, el clavell, una de les més apreciades en floristeria. Hi ha alguns centenars de cultivars, de les quals pràcticament totes les emprades en floricultura són remuntants, això és, de peduncle floral llarg, i reflorents, és a dir, de floració contínua durant l’hivern. Són classificades en dos grans grups: les americanes, estèticament ben dotades, que han estat obtingudes en hivernacle i que hi són conreades, principalment als països europeus no mediterranis i als EUA (fonamentalment als estats de Califòrnia i de Colorado); són delicades, molt sensibles a les temperatures baixes i els calen sòls fèrtils, rics en humus, ben drenats; i les mediterrànies, molt més rústiques, puix que han estat obtingudes a l’aire lliure, i així són també conreades generalment; poden suportar, fins a un cert grau, els vents, la pluja i els freds; no són tampoc gaire exigents en qüestió de terreny, ni tenen l’estètica de les americanes, però resisteixen bé el transport i duren molt com a flor tallada. Actualment hom intenta la creació de cultivars híbrides que gaudeixin dels avantatges de tots dos grups.
Es multipliquen per esqueix, bé que en treballs de selecció ho fan per llavor. Hom planta els esqueixos, sota cobert, pel desembre o el gener, i els trasplanta vers l’abril; hom fa la plantació en rengles: generalment n'hi ha dos per era i els plançons són a una separació d’uns 20 cm. Pel juny s’escau la primera pinçada, i pel juliol, la segona, cosa que ajuda a establir el moment de la floració i el seu escalonament. A l’estiu les regades han de tenir una periodicitat setmanal, i hom ha de procurar de no embassar el terreny. Quan les plantes han crescut, hom les enaspra amb canyes i fil. Els atzars a què són exposades les clavellines són glaçades, vents forts, pluges al moment de la floració, diverses malalties produïdes per fongs, com és ara el carbó (Uromyces caryophyllinus), la llampadura (Alternaria dianthi), la podridura grisa (Botrytis cinerea) i el mal del coll (Fusarium roseum i Rhizoctonia solani), o per virus, i els atacs de diversos insectes: el minador de les fulles (Pseudonapomyza dianthicola), un trips (Thrips tabaci), el cuc del clavell (Tortrix pronubana), la mosca del clavell (Hymelyia brunescens), d’àcars: l'aranya roja (Tetranychus telarius), i de nematodes: la bola (Heterodera radicicola).
Els treballs de recerca són avui centrats en la fertilització, l’anàlisi foliar, els conreus hidropònics, l’equilibri de substàncies nutritives, els adobs líquids, la desinfecció amb vapor d’aigua, el diòxid de carboni en hivernacle, etc., i en la creació de noves cultivars més resistents a les malures i a les gelades i de qualitat millor. Els productors més importants són França, Itàlia i Holanda.
Als Països Catalans el conreu de la clavellina fou introduït pel floricultor B. Farina, de San Remo, l’any 1922, al Maresme, on el clima en permet, amb certes limitacions, el conreu a l’aire lliure. Actualment n'hi són conreats dos tipus: l’un, més rústec, a l’aire lliure (clavellines d’origen italià o varietats obtingudes localment, descendents de varietats franceses i italianes), i l’altre, més delicat, en hivernacle (clavellines pertanyents a la línia americana). L’any 1960 aquest conreu aconseguí la màxima difusió i hom n'exportà la major part de la producció (Alemanya, Suïssa, la Gran Bretanya i els països escandinaus). D’aleshores ençà ha disminuït molt i quasi tota la producció és consumida pel mercat interior. La major venda es fa a l’hivern. La majoria de les empreses dedicades a l’explotació de la clavellina són petites i generalment familiars.