Club Lleida Esportiu

Unió Esportiva de Lleida

Club de futbol de Lleida.

L’origen es remunta al 1939, any en què fou creat el Lérida Balompié, fruit de la fusió entre el Lleida Sport Club i l’AE Lleida Calaveres, amb el suport de l’AEM (Associació d’Exalumnes Maristes). El seu terreny de joc era el camp de la carretera de Corbins. La temporada 1939-40 es proclamà campió de grup de segona regional, però no ascendí a primera regional fins a la següent edició (1940-41). La temporada 1942-43 pujà a tercera divisió i el 8 de juliol de 1945 arribà a un acord de fusió amb el seu gran rival, el CD Leridano, fundat el 1941 i considerat l’equip dels militars (jugava a primera regional). Els dos clubs, tanmateix, van coexistir fins al 9 de març de 1947, data que es dugué a la pràctica la fusió. La nova entitat adoptà el nom d’Unió Esportiva Lleida i passà a jugar al Camp d’Esports, inaugurat el 1919.

L’edició de 1948-49 es proclamà campió de tercera i aconseguí l’ascens a segona divisió en quedar tercer del torneig de campions. En debutar a la categoria d’argent (1949-50), fou subcampió del grup nord i superà la fase de promoció davant l’Alcoià, el Racing de Santander i el Múrcia. D’aquesta manera assolí la primera divisió i culminà un ascens espectacular que en deu anys el portà de segona regional a la màxima categoria del futbol estatal. Eduard Estadella n’era llavors el president, Emili Vidal, l’entrenador, i l’equip habitual el componien: Montserrat, Jiménez, Valle, Esquerdo, Ramon, Cerveró, Cánovas, Di Paola, Pellicer, Martínez i Fustero. El seu pas per primera divisió (1950-51) fou efímer i a continuació jugà sis temporades a segona (1951-57), en una de les quals (1953-54) es classificà tercer i disputà la lligueta d’ascens a primera.

A meitat d’aquella dècada dels cinquanta el club establí una relació institucional amb el Futbol Club Barcelona, que li cedí jugadors com Basora, Gonzalvo III i Moreno, mentre passaven al Barça dos joves lleidatans que triomfarien com a blaugranes: Gensana i Ribelles. Malgrat això, en l’edició de 1956-57 baixà a tercera divisió. La temporada 1964-65 retornà a segona. Ramon Vilaltella n’era aleshores el president, i Josep Seguer, l’entrenador. Aquesta vegada hi romangué tres temporades, fins que una reestructuració de la categoria feu que baixés a tercera en l’edició de 1967-68 i a preferent territorial (1969-70). Dues temporades més tard (1971-72) retornà a tercera, on romangué fins a l’edició de 1976-77. La temporada següent passà a jugar a la recent creada segona B, gràcies al fet de classificar-se entre els deu primers. A segona B tingué un paper discret fins que la temporada 1986-87 fou subcampió i pujà automàticament a segona A. Mario Duran n’ocupava llavors la presidència i Jordi Gonzalvo n’era l’entrenador.

Dues temporades més tard perdé la categoria i tot seguit la recuperà en proclamar-se campió de segona B (1989-90) amb José Manuel Esnal, Mané, a la banqueta. Fou la millor manera de celebrar les noces d’or del club, que el 1992 es convertí en societat anònima esportiva. La temporada 1992-93 es proclamà per primera vegada campió de segona i ascendí a primera divisió per segon cop en la seva història. Mané continuava com a entrenador d’un equip que tenia jugadors com el porter Ravnic, que guanyà el Trofeu Zamora, Txema, Palau, Rubio o Javi Gracia. El club duplicà el nombre de socis i el Camp d’Esports fou ampliat. Igual que l’anterior ocasió, el seu pas a la màxima categoria durà només una temporada. A partir d’aleshores, el Lleida alternà la segona A amb la segona B. En l’edició de 1994-95 estigué a punt de retornar a primera, però en la promoció fou superat per l’Sporting de Gijón.

L’any 2011 el club entrà en una profunda crisi. El darrer partit com a Unió Esportiva Lleida el disputà el 15 de maig de 2011 contra el Centre d’Esports l’Hospitalet. En acabar la temporada se subhastà la seva plaça a segona B i un grup inversor encapçalat per Siscu Pujol l’adquirí. Així, el 12 de juliol de 2011 es creà el Club Lleida Esportiu. Continua disposant d’un ampli planter de jugadors. En el palmarès cal esmentar els deu triomfs en el Torneig Ciutat de Lleida, competició estiuenca organitzada per l’Ajuntament de Lleida a partir del 1987, i els cinc del desaparegut Trofeu Nostra Catalunya (1974, 1975, 1977, 1981, 1987). Fou subcampió de la Copa Catalunya (1992, 1999).