cluniacenc

m
Religió

Monjo de l’abadia de Cluny , iniciadora de la gran reforma monàstica que porta el seu nom, o dels monestirs de la congregació cluniacenca, avui desapareguda.

Popularment els cluniacencs han estat coneguts amb el nom de monjos negres . La reforma cluniacenca presentava els ideals de llibertat, culte litúrgic i centralització, i produí un gran impacte a tot Europa. A la fi del segle X hi havia 37 monestirs agregats a la congregació de Cluny , i a començament del segle XII hom en donava la xifra de dos mil. Aquest moviment d’adhesió, tanmateix, no fou sempre espontani, i els zelosos “monjos negres” empraren la coacció més d’una vegada. A partir del 1156 la congregació entrà en un període de crisis i de successives reformes, fins que es disgregà del tot. Les constitucions cluniacenques s’inspiraven en Benet d’Aniana i reposaven, per paradoxa, sobre el principi feudal de la traditio, base de llur centralització.

La xarxa monàstica cluniacenca fou un dels instruments més potents de la reforma gregoriana. Quatre papes reformadors sortiren del monestir central: Gregori VII, Urbà II, Pasqual II i Calixt II. Els “monjos negres” lluitaren per la independència de les esglésies enfront dels senyors feudals i de la reialesa (qüestió de les investidures) i per la reforma dels costums clericals (contra el nicolaisme). Alhora difongueren un concepte d’unitat d’encuny centreeuropeu, que, bé que promogué algunes tasques col·lectives (croades i Reconquesta hispànica), contribuí força que els cristians d’Orient s’allunyessin. La seva contribució a la unificació de la litúrgia llatina no fou tampoc un model de tacte i moderació. Culturalment, Cluny estigué molt per sota d’altres grups monàstics; per contra, la seva acció social i econòmica fou beneficiosa: promogué la rompuda de nous terrenys i la reconstrucció de les vies de comunicació, i, així, absorbí el moviment demogràfic del segle XI.

Influència de l'orde cluniacenc a Catalunya

El gran predicament que Cluny obtingué a Occitània ja des del segle X es traduí inicialment, a Catalunya, en l’obtenció de l’exempció dels monestirs i la submissió a la Santa Seu. Poc temps després, el 965, Cuixà n'acceptava l’esperit, bé que no la submissió, sota l’abat Garí, monjo cluniacenc de Lesat. El mateix Oliba, abat de Cuixà i de Ripoll, sense lligar-s’hi, havia mirat amb simpatia la reforma. Cluny no acceptà les donacions d’Àger, feta per Arnau Mir de Tost abans del 1056, i de Roda de Berà, feta per Mir Geribert el 1073, probablement perquè portaven implícits uns projectes de croada que no s’adeien amb el tarannà dels seus grans abats, i quan acceptà les donacions de Casserres que li feren els vescomtes de Cardona el 1079, de Clarà que li féu Adelaida Guadall el 1080, i de Sant Ponç de Corbera, durant el segle XII, ja no pogué constituir cap nucli important d’influència monàstica, contràriament al que s’havia esdevingut a Castella-Lleó, Aragó i Navarra. Aquests monestirs foren governats per priors, no pas per abats, i administrats des de Casserres, que envià monjos seus com a priors a Clarà i a Corbera fins el 1359; foren visitats regularment pels abats de Cluny, almenys fins al segle XIII.

L’organització cluniacenca a Catalunya desaparegué gradualment al segle XV amb l’abús de la comenda, i els priorats foren atribuïts com a dotació a d’altres monestirs i convents al segle XVI. Cluny influí també indirectament a Catalunya a través de Moissac, que el 1078 havia obtingut del comte Bernat II de Besalú els monestirs de Camprodon, de Sant Pau de Fenollet i d’Arles. Regits per abats, formaren un enclavament cluniacenc, fins que el 1592 Camprodon i Arles passaren a la Congregació Claustral Tarraconense.