Sorgida, prop de Mâcon, entorn de l’abadia benedictina que li donà el nom. Aquesta abadia fou fundada el 910 per l’abat Bernó de Baume i per Guillem, duc d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal. A Cluny prengué inici una gran reforma monàstica benedictina (cluniacenc). En foren grans abats Odó (927-942), Maiol (948-994), Odiló (994-1049), Hug (1049-1109) i Pere el Venerable (1122-56). La comunitat de Cluny desaparegué el 1791. Amb la Revolució Francesa l’abadia fou destruïda en bona part. Actualment només en resta una torre de l’església i una part dels edificis monàstics. Les excavacions i els estudis duts a terme, des del 1928, per Kenneth J. Conant, i l’església veïna de Paray-le-Monial, bastida també per l’abat Hug, permeten de reconstruir idealment el que fou una de les esglésies més importants del món cristià occidental de l’època. L’oratori del 910 (Cluny A) i l’esglesiola del 927 (Cluny I), precediren l’església de l’abat Maiol (Cluny II), la qual, per les seves innovacions funcionals, esdevingué el focus del grup anomenat cluniacenc. En foren els trets típics: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. L’abat Odiló hi afegí un altre tret, l’atri o galilea, per a l’acolliment dels pelegrins, i amplià notablement els edificis monàstics. Aquesta església de tres naus fou succeïda per la major església mai construïda fins aleshores (Cluny III), per obra de l’abat Hug. D’unes dimensions exteriors de 187 m de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, fou superada només per Sant Pere del Vaticà en 17 m. Constava de cinc naus i dos transseptes, i fou pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques. La seva originalitat principal estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim. De l’obra escultòrica només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, decorat sovint amb animals i persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representa les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. Dos capitells al·ludeixen als tons de la música coral. De les pintures, orfebreria i altres arts menors, no hi resta gairebé res; tanmateix, n'hi ha descripcions, favorables o no, de testimonis oculars.