Per a això cal que tingui superfícies en pendent per on l’aigua o la neu s’escorrin cap a l’exterior de l’edifici. El pendent cal que sigui més fort a les localitats on l’acumulació de neu podria representar un excés de pes, i pot ésser més suau quan hom preveu només l’eliminació d’aigua. Els materials emprats han d’ésser impermeables i molt resistents als agents atmosfèrics per tal que conservin, al llarg del temps, llurs propietats. Els materials que hom empra o ha emprat amb aquesta finalitat són de moltes menes i, durant molts segles, variaven sobretot d’acord amb l’emplaçament de l’edifici; això era degut a la conveniència, per raons econòmiques, de fer servir els que naturalment eren a la vora de la construcció. Les tècniques modernes, però, que han abaratit el cost de la fabricació i el del transport de grans quantitats de materials, han uniformat arreu del món els productes més adients amb aquesta part de les construccions. Des d’un punt de vista històric, els primers materials utilitzats han estat les pells d’animals i les herbes o la palla amb què alguns pobles primitius cobreixen les barraques; en tots dos casos els elements de suport són troncs o branques clavats a terra que s’uneixen a la part alta, i la coberta no es diferencia estructuralment de les parets de l’habitacle. La conveniència d’augmentar l’espai interior protegit de la intempèrie i la de millorar la resistència mecànica i la durada de les construccions modificaren radicalment la construcció de la coberta. A partir d’aleshores la coberta ja no arrenca de terra, sinó que descansa sobre les parets del recinte que fa d’habitació, i l’espai a cobrir se subdivideix amb bigues o troncs que, descansant els uns damunt els altres, arriben a formar un teginat prou espès per a servir de suport de les peces que en definitiva separen l’ambient interior de l’atmosfera exterior. Els materials que serveixen per a formar aquesta barrera protectora són, a més de les branques i la palla, peces de terra cuita, de forma escaient, lloses de pedra o plaques de pedra fàcilment exfoliable, capes de fang endurit, les rajoles, les plaquetes de pissarra, i la fusta degudament protegida perquè no es podreixi. A aquests materials tradicionals hom ha afegit darrerament uns altres productes d’elaboració tècnica més complicada i que, al costat de llur eficàcia en front dels agents atmosfèrics, resulten més resistents: planxes de fibrociment, de zinc o de ferro galvanitzat, les obtingudes amb matèries plàstiques (clorur de polivinil, polièster reforçat amb fibra de vidre), les d’alumini, teles de cartó embreat, les teles asfàltiques (amb suport de jute, de fibra de vidre o de polietilè) i les de cautxú butil o de neoprè. Un cas a part és el del plom, el qual, malgrat el seu cost elevat, és emprat per la seva llarga durada i per la facilitat de donar-li qualsevol forma (cúpules, embuts per a enllaçar amb un baixant, etc). Segons llur configuració les cobertes poden ésser: d’un sol pendent, simètriques de dos vessants, de dent de serra, als quatre vents, etc; generalment la forma de la coberta ha d’adaptar-se al sistema de l’edificació i a la classe de materials disponibles per a construir-la.
f
Construcció i obres públiques
coberta modernista, a base de voltes catalanes, de la Masia Freixe, obra de Lluís Muncunill, al parc de Sant Jordi de Terrassa
© Fototeca.cat