Consta de la carcassa, formada per fils de cotó, raió, niló o acer, i d’una capa de cautxú que l’envolta, prima en les parets laterals i gruixuda en la banda de rodolament o part que està en contacte amb el terra. A l’interior de les vores que encaixen amb la llanda porta uns cèrcols de filferro gruixut que li donen rigidesa. Actualment, la carcassa no és formada per teixits, sinó per fils paral·lels units per cautxú, a fi que tingui flexibilitat, disposats en capes. La seva missió és de donar resistència. En millorar la superfície de contacte, les carcasses de filferro d’acer augmenten l’estabilitat del vehicle i la vida del pneumàtic, bé que n'endureixen la direcció.
La banda de rodolament és constituïda per cautxú natural en els pneumàtics grossos que han de treballar en condicions fortes, i per cautxús sintètics, generalment del tipus butadiè-estirè, en els d’automòbil i tractor, amb ranures perquè n'augmenti l’adherència, que, si no, seria molt deficient, sobretot en paviment moll. El dibuix consta, en general, de solcs longitudinals per a protegir de les relliscades laterals i de solcs transversals que en milloren la tracció. En alguns vehicles convé que el dibuix de les cobertes del davant sigui diferent del de les del darrere, com en les motocicletes, on les rodes davanteres, que han de portar fonamentalment la direcció, molt sovint tenen només solcs longitudinals; o en els tractors, on les cobertes de les rodes del darrere presenten nervis en relleu disposats en forma de V i que, en enfonsar-se, eviten les patinades, però les del davant tenen solcs longitudinals que permeten de portar còmodament la direcció.
Quan l’interior de les cobertes és folrat d’una capa de goma tova, generalment cautxú butil, hom pot eliminar-ne la cambra, i aleshores hom en diu pneumàtics sense cambra.