El primer codi civil és el Codi de Napoleó (1804), que tingué una àmplia repercussió a Europa i Amèrica. De fet, però, no fou fins a partir de la segona meitat del segle XIX que s’anà estenent entre els estats, especialment els no vinculats amb el dret anglès o no influïts per ell, de donar-se un codi civil. A Alemanya fou promulgat el 1900; a Itàlia, el primer ho fou el 1856, i el vigent data del 1942; a l’URSS fou establert el 1922 i ha tingut una àmplia influència en la major part de les democràcies populars.
El Codi Civil espanyol, precedit d’un projecte (1851) i d’una llei de bases (1888), data del 1889. Agrupa, de manera articulada, un títol preliminar i quatre llibres. Les matèries que formen el seu contingut bàsic són la persona individual, la seva condició i el seu estat, la persona jurídica, la família en els seus aspectes patrimonial i personal, i l’atribució i el tràfic de béns. De tecnicisme deficient i de mentalitat individualista i liberal, respon a un criteri ensems unificador i centralista. Fou mal rebut allà on hi havia dret propi pel que significà d’afrontament amb els antics drets genuïns, i, de fet, no ha aconseguit d’imposar-se com a font única sinó a Castella i a d’altres regions de dret comú. Han estat respectats els drets propis de Catalunya, Aragó, Balears, Navarra i País Basc, on, llevat d’alguns aspectes concrets, el Codi Civil actua com a font supletòria.