Situació i presentació
Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.
Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.
Canal de l’Artiga Alta
© Xevi Varela
Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.
El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.
El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.
La població i l’economia
El primer fogatjament de la població de Collbató (collbatonins), vers 1365-70, registra que al castell de Collbató hi havia 42 focs. Posteriorment, les epidèmies de pesta del segle XIV i les guerres de la fi de l’edat mitjana i de l’edat moderna delmaren la població notablement, de manera que el 1718 només hi havia 97 h. Durant aquest segle ja s’inicià la recuperació, que prosseguiria al segle següent. Així, el 1787 hi havia 212 h i el 1860 n’hi havia 859. Al tombant d’aquest segle es produí una minva demogràfica considerable. El 1900 hi havia només 665 h, que disminuïren fins a 509 el 1930. El descens continuà els anys següents fins el 1960, any que assenyala el mínim demogràfic del segle XX, amb 376 h. Seguidament la població es començà a recuperar amb 451 h el 1970, 592 el 1981, 1.074 el 1991, 2.429 el 2001 i 3.337 el 2005.
L’economia del municipi ha estat basada tradicionalment en l’agricultura. Devers la meitat del segle XIX els productes agrícoles principals eren, segons Pascual Madoz, el blat i els llegums, com també el vi i l’oli de qualitat. A la primeria del segle XX hi havia els mateixos conreus. En l’actualitat els més importants són els ametllers i les oliveres. En l’economia del municipi ha obtingut cert impuls la indústria de la construcció, lligada al gran nombre d’urbanitzacions que s’han edificat al terme en les darreres dècades. També ha crescut el sector de serveis, relacionat amb l’increment de la població i amb el turisme centrat a Montserrat.
Des del 1925 s’ha desenvolupat al poble una artesania musical ben peculiar, la fabricació d’orgues, encetada pel mestre orguener italià Silvo Puggina sota el mecenatge del patrici i empresari Joan Rogent i Massó, i continuada després per Enrico Rabagliatti. A partir del 1963 s’encetà una nova etapa sota el mestratge de Gabriel Blancafort, i el 1998 passà a mans del seu fill Albert Blancafort.
El poble de Collbató
El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.
Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.
Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre. El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.
Altres indrets del terme
El castell de Collbató i l’ermita de la Mare de Déu de la Salut
L’Alzina Gran, arbre monumental i centenari
© Xevi Varela
A llevant de la població, a la serra de les Obagues i damunt un dels contraforts occidentals de la roca del Corb, s’aixequen les restes del castell de Collbató, avui reduïdes a un fragment de la torre mestra, de planta circular i construïda amb aparell disposat en filades, ben escairat, que podria ser del segle XI o de la primeria del XII. Explica Víctor Balaguer que el poble anomenava aquestes restes la torre del Moro. En temps de Carreras i Candi es conservaven altres restes diverses, per les quals considera que devia ser el castell més important de tots els de Montserrat. Carreras i Candi descriu, a més, algunes de les dites restes, com la que fou l’entrada principal del castell, a migdia, després de passar el llindar de la qual hom trobava tres arcades que conduïen a les diverses parts del recinte, una de les quals havia de disposar, segons l’autor que seguim, de pont llevadís, mentre que una altra portava, per l’interior de la muralla, a la part alta del castell, és a dir, a l’indret on s’aixequen les restes de la torre. A la part de tramuntana, al vessant del turó que hi ha davant les coves del Salnitre, hi havia obertes tres cambres mig soterrades, construïdes amb robusts arcs de pedra.
El santuari de Santa Maria de la Salut és emplaçat al capdamunt del poble, sota la Codolosa i els Graus, vora el camí que per les coves del Salnitre i per la Santa Cova porta a Montserrat. Prop seu hi ha la font de la Salut, d’aigües sulfuroses.
Els masos i l’església de Sant Miquel
El raval de la Font del Còdol (154 h el 2005) és a migdia de l’autovia A-2, prop del torrent de Can Dalmases. És una agrupació de diversos masos, als quals s’han afegit altres cases.
Entre els masos d’interès del terme es destaca l’antiga granja de la Vinya Nova, en part ja dins el terme municipal del Bruc (Anoia), el nucli inicial de la qual s’anomenava Mas Bernada i fou adquirit per Montserrat el 1566. Hi ha una gran casa i una capella perquè els monjos hi anaven periòdicament a descansar. Avui el mas és en ruïnes. Altres masos són Can Guineu i Can Perellong, a les Rovires, i, una mica més amunt, Can Dolcet. Can Perellong és un antic mas que va ser reformat al segle XIX (hi ha una reixa que duu la data de 1884). El lloc s’anomenava antigament les Amenolelles. La comtessa Riquilda deixà al monestir de Sant Cugat, en el seu testament del 955, un alou que hi tenia. Al segle XI el bisbe Guislabert deixà a la canònica de la seu de Barcelona l’església de les Amenolelles, que el 1390 és documentada com a Santa Margarida. La quadra de les Amenolelles va ser donada a Montserrat, juntament amb el castell de Collbató, per Guillem Durfort. La capella es conserva, bé que molt transformada i integrada a les altres dependències del mas.
Altres masos són Cal Cusqui, Can Bord, Can Xuquet, Can Migrat i altres, emplaçats tots a la part meridional del terme, prop de la carretera i del torrent de Can Dalmases. Vora la carretera es conserva també l’Hostal de la Cova Fumada, que en realitat són dos masos, als quals s’han afegit petits habitatges entremig. Aquests masos serviren en una bona part del segle XIX com a hostal i com a quadres i cotxeres per als viatgers que anaven vers Igualada procedents de Martorell o Barcelona.
A llevant de les ermites de Tebes s’aixeca l’església de Sant Miquel, que va ser donada pel bisbe Guislabert, fill del vescomte Udalard, a la canònica de la seu de Barcelona. El 1211, el senyor de Collbató, Guillem de Montserrat, juntament amb la seva muller Beatriu de Salforis, restituí al monestir de Montserrat la quadra de Sant Miquel, que posseïa injustament. És probable que l’ermita, que sembla que fou edificada o reconstruïda pels vescomtes Udalard i Riquilda a la fi del segle X, hagués estat subjecta a Montserrat ja en aquesta època, però que el bisbe Guislabert, que havia regit el vescomtat durant uns quants anys, en el seu testament la considerés encara com a patrimoni propi obtingut per via familiar i hagués intentat de vincular-la a la canònica de la seu, de la qual cosa devien protestar els abats i priors de Montserrat fins que els fou retornada pels senyors de Collbató, que havien heretat el castell dels vescomtes. L’edifici actual és una reconstrucció de l’abat Muntades, del 1870.
Les coves
A tramuntana del castell de Collbató, al peu del massís de Montserrat, hi ha la cova de Collbató o del Salnitre, formada per una sèrie de concavitats, naus, passadissos i galeries, d’un recorregut total de 958 m (dels quals se’n poden visitar uns 549), de gran bellesa geològica i importància topogràfica. La temperatura a l’interior és d’uns 14ºC tot l’any. La tradició diu que s’hi refugiava el guerriller Mansuet, que fou descobert i assetjat pels francesos. Fou visitada a la fi del segle XVIII per viatgers famosos: Francisco de Zamora, que hi va ser el 1785 i en va fer els primers plànols i dibuixos, i Alexandre de Laborde, i fou explorada sistemàticament a mitjan segle XIX per Víctor Balaguer i Pau Bertran i Bros. Aquests i altres excursionistes del segle XIX donaren nom a les seves diferents estances, entre les quals podem esmentar la Catedral, el Temple Gòtic, el pas de les Barricades, la sala de les Columnes i el pou del Diable. Gràcies a les investigacions de Francisco de Zamora sabem que en l’arxiu del monestir de Montserrat es trobaven referències que vers el 1500 s’hi explotava salnitre, fet que posteriorment li va donar nom. Entre els visitants més il·lustres que hi ha documentats cal destacar Gaudí, i també els col·legues d’Els Quatre Gats, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol i Ramon Casas. El 1930 hi fou inaugurat un sistema d’il·luminació de l’enginyer Carles Buïgas per a una escenificació íntegra de Parsifal en català, cantada pel tenor Vinyes, que era la culminació dels esforços de l’il·lustre compositor Amadeu Vives. Durant la guerra civil de 1936-39, les coves van servir de refugi a la gent del poble, i la instal·lació d’enllumenat va quedar inservible. Les coves van ser un indret d’actes reivindicatius democràtics, i el 1968 van culminar amb un concert en què van participar Els Setze Jutges, Lluís Llach i Ovidi Montllor. Després d’una renovació total feta pels serveis de Medi Natural de la Generalitat les coves van tornar a obrir-se al setembre del 1985 amb llum elèctrica.
Prop de la cova del Salnitre hi ha la Cova Gran i la Cova Freda, aquesta de 150 m de recorregut, que han proporcionat material ceràmic del Neolític antic decorat amb incisions de la petxina Cardium edule, per la qual cosa aquesta ceràmica s’anomena cardial o, també, montserratina, ja que fou el primer lloc on se’n trobà. Al Museu del Monestir de Montserrat se’n conserven mostres d’un gran interès.
La història
El lloc de Collbató pertanyia des d’abans del 1065 als vescomtes de Barcelona, que posseïen també el castell de la Guàrdia de Montserrat. Probablement, des de molt aviat el lloc fou fortificat per encàrrec dels comtes de Barcelona, per causa de la seva situació estratègica, vigilant la via pública (documentada el 991) que duia cap a les valls altes de l’Anoia i el Gaià, en terres de la Marca. Els comtes posseïen béns a la contrada; així, pel testament de la comtessa Riquilda, que havia estat muller del comte Sunyer, el 955 es va fer donació al monestir de Sant Cugat del Vallès d’un alou a les Amenolelles, que esdevingué una quadra dins el terme del castell de Collbató. El 1113 el vescomte Guislabert II cedí el castell de Collbató i el seu terme a la seva filla Ermessenda. Aleshores els límits del terme eren, a llevant, el Llobregat i el terme d’Esparreguera; a migdia, el terme de Pierola; a ponent, el de Santa Maria del Bruc, i a tramuntana, ipsa Ugosa vel in fonte de Sancta Maria i el torrent de Vallmall. En endavant el castell de Collbató fou posseït pels descendents d’Ermessenda i el seu marit Bartomeu, que prengueren el cognom de Montserrat per tal com posseïen els castells montserratins de la Guàrdia (anomenat al segle X castell de Bonifaci ) i de Collbató. Posteriorment, al segle XIII la senyoria de Collbató passà als Durfort; el darrer personatge d’aquest llinatge que posseí el castell fou Guillem Durfort. Pel seu testament, del 1376, el castell i el lloc de Collbató, com també la quadra de les Amenolelles, passaren a la senyoria del monestir de Montserrat, el qual, el 1380, adquirí dels comtes reis tota la jurisdicció de Collbató.
L’església de Sant Corneli, juntament amb la de les Amenolelles i la de Sant Miquel, va ser donada a la canònica de la seu de Barcelona el 1061 per Guislabert, bisbe de Barcelona, que durant uns quants anys (1014-41) havia regit el vescomtat a la mort del seu pare, el vescomte Udalard, i del seu germà Bernat. El 1067 Ermengol Joan féu donació a la canònica d’aquestes esglésies que havia donat Guislabert. El 1421 la documentació esmenta l’església de Santa Maria (que havia estat reconstruïda vers el 1376) com a capella vella i el 1508 s’anomena aquesta església eans parroquial”. Probablement el fet que Sant Corneli fos situat prop del castell de Collbató degué influir perquè progressivament anés adquirint preponderància enfront de la vella parròquia, fins a substituir-la.