col·lectivització

f
Economia
Història
Política

Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc.) és transferida a la col·lectivitat.

És el mètode propugnat pel socialisme per tal d’eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d’orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l’existència del mercat d’intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l’estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l’ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció.

La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s’havien repartit les terres dels grans propietaris. L’abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives (kolkhoz). El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242.500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors. El 1936 es produí a l’Estat espanyol un procés de col·lectivització, que persistí durant la Guerra Civil de 1936-39 amb eficàcia variable, a la zona republicana, especialment a Catalunya.

Els estats europeus sotmesos a la influència de la Unió Soviètica efectuaren col·lectivitzacions d’abast variable a partir del 1945; en destacà l’experiència de Iugoslàvia, que rebutjà (1948) la tutela soviètica i assolí una descentralització i la creació de grups autònoms de gestió, tant en l’agricultura com en la indústria, que s’apropen molt més al concepte inicial de col·lectivització. A la Xina, després de l’establiment de la República Popular (1949), el procés col·lectivitzador ha estat gradual: en una primera etapa hom compartia el bestiar i l’utillatge (1950-53); més tard, el propietari agrícola fou forçat a integrar-se en cooperatives que des del 1955 adquiriren el caràcter d’irreversibles. El 1958 foren absorbides per comunes d’abast molt més ampli. A partir de l’any 1959 hom inicià també un procés de col·lectivització a l’illa de Cuba.

Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Segona República i la guerra civil

La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l’alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l’aquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d’òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d’empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l’empresa. En els casos d’abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d’empresa. L’actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d’Indústries de Guerra, el 8 d’agost de 1936) i facilitar l’acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d’Economia de Catalunya, l’11 d’agost).

Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d’Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços (24 d’octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d’un costat abandonà la idea d’una nacionalització per la Generalitat, de l’altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l’anarcosindicalisme. De fet, acceptà l’estructura d'empresa i hi instaurà l’autogestió com a norma general. D’acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d’Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d’autogestió sota un consell d’empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l’empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d’abandonament de l’empresa pel propietari; i per salvaguarda d’interessos generals, a judici del Consell d’Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d’un sector o d’una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d’indústria —l’abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d’indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d’una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l’excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades.

L’aplicació i l’evolució de l’estructura del decret seguí els passos del desplegament de l’economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d’energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d’altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (els Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d’octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d’Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d’interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim.

Al País Valencià, després de l’alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l’expropiació i l’explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d’una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d’economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d’una manera poc concreta, basant-se en l’absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s’integraren en l’anomenada Federació Regional del Llevant d’Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d’un poble a l’altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d’Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d’una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l’enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d’agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.