Solia actuar des d’un balcó o, més sovint, dalt d’un entaulat, a les places de poble i a les barriades de València. Al s. XVIII, l’espectacle anava a càrrec d’un sol col·loquier, el qual solia declamar monòlegs o bé estrafeia diàlegs, si el text comportava més d’un personatge. Posteriorment, ja sovintejà la participació d’un altre actor, de vegades una dona, i en una darrera etapa, l’actuació esdevingué una forma teatral primària, anomenada joc. Les obres recitades o representades, escrites prèviament, eren de caràcter còmic i en vers, i eren precedides i seguides per execucions musicals de guitarres o de dolçaines i per danses. Els col·loquiers més famosos del s. XVIII foren Antoni Florit, Gregori Estella, Àngel Robles, Vicent Narbona, Domènec Bridal i Miquel Magalló. Al s. XIX, època de màxima esplendor, n'hi hagué molts més, coneguts habitualment per malnoms pintorescs ( Coca de dacsa, Tisora, Panoli, Barcella, Rascapèls, Misteris, Dentola, El Gànguil ). La festa, finalment reduïda a l’àmbit rural, s’extingí a la segona dècada del s. XX, i els darrers representants foren Carmel Castellets i Escuder, Carmelet (1854-1927), i Vicent Peiró i Gisbert, Llúpia (1868-1943).
m
Literatura