colom roquer

Columba livia (nc.)

m
Ornitologia

Coloms roquers

CC Mike Pennington

Colom, de la família dels colúmbids, d’uns 33 cm de llargada i plomatge gris-blau, amb la gola, el bescoll i el pit de color cendrós amb reflexos metàl·lics, verds i violats, i les ales travessades per dues franges negres.

Habita els indrets rocallosos o els penya-segats del litoral i nia als forats de les roques. Són animals gregaris i sedentaris i llur alimentació és sobretot granívora. A la primavera el mascle atreu la femella i fa una dansa nupcial traient el pap, abaixant les ales i produint un parrup característic. La posta és de dos ous i l’alimentació dels petits és a base d’una substància que secreta el pap de la coloma. A partir de la raça salvatge d’aquest colom s’han originat diverses races semidomèstiques, que viuen en llibertat a les ciutats, i domèstiques ( columbicultura). Entre aquestes darreres es destaquen el colom de caputxa, que té una cresta de plomes, el colom gavatxut, que omple el pap amb una gran quantitat d’aire, el colom romà o reial, que és el més gros de tots, i té la base del bec de color de sofre, i el colom missatger, notable pel poderós instint d’orientació que, després d’un quant temps d’aprenentatge, li permet de tornar al colomar recorrent grans distàncies, i que hom aprofita amb fins bèl·lics o simplement recreatius (l’ensinistrament dels coloms constitueix la base de la columbofília). El colom ha estat pres tradicionalment com a símbol de la pau. N'és la base la narració bíblica del diluvi, segons la qual el colom enviat per Noè per veure si les aigües havien minvat tornà amb una fulla d’olivera al bec. Una altra narració bíblica, la del baptisme de Jesús, ha donat origen a la representació del colom com a figura de l’Esperit Sant. La iconografia cristiana antiga emprà encara la figura del colom en la temàtica litúrgica del baptisme i de l’eucaristia. Un colom, com a peça d’orfebreria, i penjat damunt l’altar, serví també sovint per a la reserva eucarística.