Durant la prehistòria i l’edat antiga, el moviment colonitzador estigué íntimament lligat a les migracions de pobles a la recerca de terres millors, a l’establiment de colònies mercantils o a la creació de poblacions d’interès estratègic (colònia). L’edat mitjana fou poc propícia a cap mena de colonització. Les invasions germàniques de l’alta edat mitjana no poden ésser considerades com a veritables moviments colonitzadors perquè eren oligarquies militars, poc dedicades a l’activitat econòmica i que en general respectaren l’organització del país ocupat. Amb moltes limitacions hom pot considerar les croades com les primeres colonitzacions que establiren poblacions europees a territoris de pas i comunicació amb els països d’Orient. De fet, però, fins al segle XV hom no troba moviments de població dignes d’ésser considerats colonitzacions.
La colonització portuguesa i espanyola
El mot colonització a l’època moderna és ambivalent. D’una banda, significa la introducció de la civilització europea a països socialment i econòmicament endarrerits, als quals hom imposà la llengua, els costums, les tècniques de producció i les creences religioses del país colonitzador. D’altra banda, significa l’explotació comercial, en règim de monopoli, dels recursos naturals d’un país o territori, condicionant l’estructura de la propietat de la terra, els sistemes de conreu i els sistemes d’explotació minera. Aquesta explotació significà, sovint, un procés irreversible d’exhauriment dels recursos de les colònies, i el fet que la metròpolis dictés lleis que hi prohibien les activitats manufactureres fou un fre per a llur desenvolupament industrial.
La colonització moderna neix de l’interès per trobar una ruta marítima d’accés a les mars de l’Índia per tal de satisfer la demanda d’espècies de l’Europa occidental, però també per tal de satisfer la creixent necessitat de metalls preciosos provocada pel ple desenvolupament de l’economia monetària i perquè el comerç Europa-Extrem Orient se saldava sempre amb un dèficit europeu que calia cobrir amb un drenatge de metalls preciosos cap a Orient.
Els capdavanters d’aquest moviment foren els portuguesos, que tenien una forta tradició marinera, consolidada a la fi de l’edat mitjana amb l’escola de nàutica d’Enric el Navegant. Tots els viatges de descoberta portuguesos tenien com a finalitat la recerca d’un camí marítim que conduís a les Índies Orientals. Per això la colonització portuguesa d’Àfrica i Àsia fou de molt poca penetració territorial i consistí únicament en l’establiment de factories comercials costaneres que recollien els productes comercialitzables del territori circumdant (or i esclaus a Àfrica, espècies a Àsia). Ben aviat establiren factories d’aquesta mena a Malaca, Goa i Sri Lanka i dominaren Insulíndia; però llur predomini en aquest sector fou molt efímer, perquè es trobaren molt aviat amb la competència d’anglesos, francesos i holandesos. Malgrat tot, fins a èpoques molt recents Portugal ha conservat a l’Índia unes places d’intercanvi (Diu, Goa i Daman) i extenses províncies a Àfrica en règim d’explotació colonial (Angola, Guinea, Moçambic, etc.), i manté encara l’enclavament de Macau, a la costa xinesa. La colonització del Brasil, que correspongué a Portugal pel tractat de Tordesillas (1494), fou també costanera fins al descobriment d’or a Minas Gerais i Mato Grosso. La principal activitat fou l’explotació de la canya de sucre, que els portuguesos organitzaren amb l’ajut del treball dels esclaus africans de llurs colònies. El domini portuguès al Brasil acabà l’any 1822.
Gairebé simultàniament als portuguesos i amb finalitats similars, la corona de Castella inicià les seves empreses marineres, però la circumstància del descobriment d’Amèrica (1492) féu que la colonització castellana adquirís un caràcter diferent. En pocs anys els castellans dominaren unes extensions territorials amplíssimes, que comprenien Mèxic i Florida a l’Amèrica del Nord, les Antilles, l’Amèrica Central, la part de l’Amèrica del Sud que li corresponia pel tractat de Tordesillas i les illes Filipines (1564). És clar que el nombre de nous pobladors i conqueridors en relació amb la superfície controlada feia impossible un domini efectiu, però l’allunyament de les rutes tradicionals del comerç féu que l’ocupació del terreny s’acomplís amb mòbils i sistemes diferents dels tradicionals dels portuguesos. Les condicions d’ocupació i explotació del territori es regiren pel dret medieval de conquesta, i en l’ocupació de la terra hom emprà les tècniques de l’aprisió aplicades durant els primers moments de la repoblació de la península Ibèrica. Més tard, amb el triomf de la doctrina mercantilista i l’anul·lació del monopoli atorgat inicialment al descobridor, l’explotació del territori descobert esdevingué més sistemàtica, organitzada i controlada per l’estat, que esperava treure’n importants fonts d’ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances.
El sistema d’explotació colonial imposat per Castella fou extraordinàriament restrictiu i centralitzà el control de totes les operacions a Sevilla, on actuava la Casa de Contratación. D’altra banda, les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpolis i llur funció única era de subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Ben aviat, però, aquesta estructura monolítica començà d’esquerdar-se per la mateixa situació a la metròpolis, que ja a la fi del segle XVI era incapaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això fomentà la invasió de la península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocà un drenatge continu de l’or i l’argent cap als veritables centres manufacturers d’Europa. Indirectament aquestes deficiències fomentaren el contraban i el desig de les altres potències europees de participar en el negoci colonial, que els empenyé cap a la creació de llurs pròpies bases de penetració.
Durant el segle XVIII el reformisme borbònic intentà de racionalitzar l’administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l’explotació de productes agraris comercialitzables, però l’aparició del liberalisme polític i econòmic i les contradiccions internes del domini hispànic a Amèrica conduïren la majoria dels països a la independència al començament del segle XIX. Només uns residus (Cuba, Puerto Rico, les Filipines) continuaren sota el poder i l’explotació d’Espanya fins el 1898.
La colonització holandesa, britànica i francesa. La fi de l’ordre colonial
Els altres colonialismes importants de l’Antic Règim foren l’holandès, el britànic i el francès. Els holandesos dominaren ben aviat Insulíndia després de superar la competència portuguesa, per mitjà de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i controlaren de seguida el comerç de les espècies. Intentaren també, amb èxit efímer, d’establir bases comercials al Brasil i a l’Amèrica del Nord (Nova Holanda).
L’expansió comercial francesa fou iniciada amb les dues companyies de comerç patrocinades per Colbert i amb la penetració al Canadà i la fundació de Quebec (1608).
Anglaterra inicià la creació del seu predomini comercial als segles XVI i XVII i competí amb els holandesos en el domini de l’Extrem Orient. La seva penetració a Amèrica començà pels territoris del Nord on no havien arribat espanyols i portuguesos, i posaren en explotació les terres de Virgínia (1584) i Filadèlfia (1683). El 1664 atacaren les colònies holandeses de la costa oriental i transformaren Nova Amsterdan en Nova York. Després de la guerra de Successió espanyola obtingueren (1713) Terranova i Nova Escòcia. Les colònies americanes d’Anglaterra s’independitzaren el 1776 i, en perdre el predomini atlàntic, els anglesos intensificaren la colonització d’altres territoris. La gran potència econòmica adquirida amb motiu de la revolució industrial i l’augment de la producció manufacturera convertiren Anglaterra en el més gran colonitzador del segle XIX. Aquesta nova onada colonitzadora anglesa (1819, Singapur; 1829, Austràlia; 1814-40, Nova Zelanda; 1878, Xipre; 1888, Rhodèsia; 1886, Kenya; 1895, Uganda; conversió del Canadà i l’Índia en dominis de la corona, etc.) fou diferent de les colonitzacions dels segles precedents. Es tractava gairebé sempre de la colonització de centres productors de matèries primeres o bé de mercats per a assegurar-se una demanda que absorbís la producció. En alguns casos (Austràlia), tingué com a funció primordial la d’absorbir excedents de població. L’objectiu d’assegurar-se un mercat era assolit no únicament amb el domini polític, sinó a base d’una colonització de capitals amb els quals el país colonitzat podia comprar a Anglaterra. Fou establert, d’aquesta manera, un sistema molt ampli de compensació comercial bipolar molt profitós per a la Gran Bretanya, que s’assegurava el subministrament de matèries primeres i creava simultàniament mercats per a les seves manufactures. A partir del 1880, quan les altres grans potències europees assoliren un grau de desenvolupament econòmic que podia competir amb Anglaterra, fou iniciat un nou moviment colonitzador —del qual participà també la Gran Bretanya— que consistí essencialment en la repartició d’Àfrica.
Bèlgica explorà i creà un estat sobirà al Congo. Alemanya adquirí el Camerun, el Togo, l’Àfrica Sud-occidental Alemanya i l’Àfrica Oriental Alemanya; Itàlia intervingué en els afers d’Abissínia i adquirí la Somàlia italiana, i França consolidà la seva presència a Algèria, dominà gairebé tot el desert del Sàhara, establí un protectorat sobre Tunísia i adquirí Madagascar. D’aquesta època data també la presència de França a la Indoxina, font de conflictes que encara avui no s’han acabat. Totes aquestes noves colònies de la fi del segle XIX responien a una darrera onada imperialista, imposada a les metròpolis pel moment històric que vivien i per la necessitat de trobar i assegurar-se països productors de matèries primeres.
Aquest nou ordre colonial començà de trontollar amb la Primera Guerra Mundial i s’ensorrà definitivament després de la Segona, quan Europa perdé el seu lloc capdavanter en el control dels afers mundials. Molt més efímer que els colonialismes dels segles XVI i XVII, deixà una empremta menys forta, però la influència de les metròpolis ha continuat després de la indepèndencia de les colònies, tant en el camp econòmic com en el polític. D’un caire molt diferent són les colonitzacions de tipus econòmic i militar que els EUA han imposat les últimes dècades arreu del món, aparentment per crear un front anticomunista, com també la “re-colonització” jueva de les terres de Palestina amb la creació de noves formes d’explotació de la terra i nous conflictes de convivència, i el domini de l’URSS sobre moltes nacionalitats asiàtiques i europees. Després del procés generalitzador de descolonitzacions dels anys cinquanta a setanta, avui només conserven la condició de colònies alguns petits territoris —sovint, de caràcter insular— amb un valor essencialment estratègic: les Falkland, Gibraltar, l’Ascensió o Santa Helena en mans britàniques; Guadeloupe, Reunió, Nova Caledònia i la Polinèsia Francesa, en mans franceses, entre d’altres.