També ha estat utilitzada en sentit ornamental (finestres romàniques) i commemoratiu. El seu origen se suposa ligni, i les parts que la componen, base fust i capitell, són la traducció en pedra de l’estructura de l’arbre.
A Mesopotàmia fou utilitzada esporàdicament. A Egipte, per contra, assolí una utilització constant, la qual cosa donà lloc a una gran varietat de tipus, molts d’ells connectats amb les formes vegetals: columna palmiforme, lotiforme, papiriforme, hathòrica, protodòrica i campaniforme. El món egeu, per la seva banda, originà solucions pròpies, de les quals és expressió la columna cretenca, de fust més ample al cim que a la base. Al primer mil·lenni aC fou Grècia que donà la màxima significació a la columna, creant els tres estils: jònic, dòric i corinti ( ordre arquitectònic), sobre els quals es fonamentaren després els estils de l’art occidental fins a l’època actual. Al seu torn, i potser influïda per l’art grec, la columna fou valorada per la Pèrsia aquemènida, sobretot a les apadanes. Aquesta valoració o estima és estranya a la tradició de l’Àsia anterior. Del món persa, i a través de les conquestes d’Alexandre, passà a l’Índia (columnes d’Aśoka, del segle III aC). L’Amèrica precolombina també la utilitzà (Chichén-Itzá i Mitla). Roma adoptà i enriquí els ordres grecs i, a través seu, passaren al món medieval. L’existència d’uns models comuns antics expliquen les connexions formals existents entre diverses solucions. El gòtic emprà molt menys la columna aïllada, substituïda en les grans construccions per diversos tipus de pilars. El Renaixement suscità els ordres clàssics amb una especial preferència pel corinti i el compost, els quals tingueren una prolongada vigència fins al neoclassicisme, que preferí el dòric i el jònic. La utilització, al segle XIX, de nous materials, com el ferro i el ciment, produí la mort de la columna com a element cabdal de sustentació.
Entre les columnes commemoratives cal destacar la Columna Trajana i la Columna Aureliana, ambdues a Roma. La primera és una columna commemorativa erigida al fòrum romà l’any 113 per recordar la victòria de Trajà sobre els dacis. Té una decoració de relleus col·locats de forma helicoidal, on són representades les campanyes de l’emperador. La seva estàtua, erigida al cim, fou substituïda per Sixt V (1589) per una de sant Pere. La Columna Aureliana fou feta dreçar pel Senat l’any 180 en honor de Marc Aureli, en commemoració de les seves victòries sobre els germànics i els sàrmates. El fust és decorat amb relleus, que recorden les campanyes de l’emperador. L’estàtua de Marc Aureli que la coronava fou substituïda per una de Sant Pau, també sota el pontificat de Sixt V. Al mateix gènere pertanyen la Colonne de Juillet, a París; la dedicada a Nelson, a Londres, i la de Colom, projecte de Gaietà Buïgas (1887), a Barcelona.