L’acció del comando consisteix generalment en operacions amfíbies ofensives, ràpides (factor sorpresa) i d’una gran qualitat. La selecció dels comandos és molt acurada i es nodreix de voluntaris. La instrucció és molt dura: hom requereix preparació física, domini de les tècniques militars, emmascarament, coneixement de l’idioma i els costums del país on ha d’actuar i, condició també fonamental, una ferma preparació moral. L’armament és el propi de forces de xoc, i l’organització de les unitats —amb un tant per cent elevat d’oficials i sotsoficials— és d’una gran flexibilitat. Les missions més importants del comando són el sabotatge, el cop de mà, missions informatives i de reconeixement, ajuda a la quinta columna, etc. El mot, originàriament commando , prové de les guerrilles bòers que continuaren lluitant després de la victòria anglesa. El desenvolupament tàctic dels comandos, però, el portà a terme Anglaterra en la Segona Guerra Mundial, després del fracàs de Dunkerque. Les accions més importants foren els raids a les illes Lofoten (Noruega), Vaagso, Saint-Nazaire, Dieppe, i contra l’estat major de Rommel a Líbia. Els alemanys actuaren per mitjà dels comandos aeris en l’alliberament de Mussolini; els italians, en l’atac a Gibraltar, i els nord-americans, amb els marines , en l’atac a instal·lacions japoneses del Pacífic.
m
Militar