La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d’unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d’un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d’aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional. A les terres muntanyoses —i, no cal dir-ho, als territoris separats per mar— és on persisteix més la identitat entre la comarca natural i la demarcació funcional, perquè els límits físics condicionen més la unitat de les relacions humanes; a la terra baixa, per contrast, les motivacions estructurals i econòmiques superen sovint els límits d’una geografia menys remarcada. Sobre el marc físic de la comarca natural s’han anat sobreposant les demarcacions jurisdiccionals, sovint supeditades a l’atzar de les modificacions de domini (com les transferències de jurisdicció per raó d’herència, de matrimoni o de venda) o a reorganitzacions administratives; amb tot, aquells països on no s’ha produït cap ruptura en llur divisió territorial disposen d’unes demarcacions que, tot i que estructuralment poden no ésser racionals i uniformes, gràcies a una tradició de convivència, han esdevingut còmodes i amb aptitud administrativa i funcional. Al Principat de Catalunya, per exemple, les vegueries, bé que només reflectien una certa part de la realitat comarcal, d’acord amb les possibilitats que oferien les necessitats administratives del territori i els interessos jurisdiccionals, sense l’acoblament i la reforma de la divisió borbònica en corregiments i, sobretot, sense l’anivellament de la divisió provincial —especialment per la poca significació funcional dels partits judicials—, haurien pogut esdevenir, bàsicament, unes demarcacions administratives i funcionals amb una forta concordança amb la comarca natural.
Als països on ha calgut definir de nou demarcacions comarcals, els estudis de base pròpiament fisiogràfica i històrica han tendit tradicionalment al concepte de la comarca illot; però amb finalitats útils, ha calgut determinar l’afectació de les zones perifèriques, o faixes d’indiferència, a una demarcació o a l’altra. Tanmateix, amb les aportacions de la geografia humana i de l’economia hom ha conclòs que un territori no s’ha de dividir, sinó que s’ha d’estructurar de baix a dalt, partint de la base que només les petites agrupacions i els petits territoris tenen necessitats comunes; cal determinar les rodalies o petits grups de pobles limítrofs que, amb el major grau d’afinitats, es polaritzen al voltant d’un centre —sovint una població amb mercat, subordinada a un centre comarcal més important— amb el qual estiguin estretament vinculats i el qual pugui atendre llurs necessitats socials i econòmiques més immediates; diverses rodalies, amb els seus centres menors, són generalment satèl·lits d’un centre més important —el centre comarcal—, amb capacitat subsidiària per a cobrir els serveis d’existència difícil o innecessària a grau inferior i per a coordinar la convivència de les respectives rodalies, amb un nivell de major eficiència que des d’un altre centre comarcal. Tanmateix, la unitat d’un territori no depèn, essencialment, d’un centre polaritzador únic: en pot tenir diversos per l’estructura de les concentracions urbanes dins la comarca o per l’existència de fets subcomarcals prou caracteritzats. Als Països Catalans han estat abundants els estudis sobre les estructures comarcals. Ja del segle XIII hom troba noms de comarques en els delmes i els fogatges, la qual cosa suposa llur preexistència, si més no en la consciència popular, bé que no constituïssin unitats administratives formals, sinó que estiguessin en relació amb l’organització feudal; algunes d’aquestes denominacions tenien pràcticament un origen protohistòric. Diversos estudis realitzats entre els anys 1960 i 1970 al País Valencià, a les Balears i al territori català administrativament francès i aragonès completaren la divisió del territori català en comarques.