La forma més elemental és la tirada o sèrie de versos monorims, sobretot llargs, com els de 5E5, 6E6 i 7E7 síl·labes; emprada per la cançó de gesta i altres gèneres poètics narratius, evolucionà diversament, en especial per bipartició dels versos llargs en dos de curts, els parells portant la rima i els senars restant lliures; la poesia catalana presenta tirades liriconarratives de versos de cinc, sis i set síl·labes; però la forma més coneguda és la del romance heptasíl·lab castellà, de la qual, tanmateix, hi ha indicis de conreu català independent. La sèrie monorima pot organitzar-se en grups del mateix nombre de versos al llarg del poema, formant estrofes rudimentàries. L’apariat esdevé estrofa autònoma en formes poemàtiques primitives, en el refrany o respòs de poema de forma fixa, en la parèmia, el rodolí i altres composicions que presenten unitat de sentit; també com a estrofa ha estat usat modernament. Però en la poesia antiga i la popular s’ha emprat, sense constituir estrofa autònoma, en dos importants tipus de tirada: les noves rimades, successió d’apariats isomètrics octosíl·labs —hom n'usa de més curts, però, fins a quatre síl·labes—, i la codolada, en què formen l’apariat, en general, un quadrisíl·lab i un octosíl·lab. La combinació de tres versos pot formar estrofa autònoma en refrany o respòs, en parèmies i altres agrupaments posseint unitat conceptual, però correntment es limita a tributar en organitzacions més àmplies i estables. L’estrofisme pren una major consistència a partir de la combinació de quatre versos, curts o llargs, isomètrics o no, enllaçats per dues rimes. Existeixen, però, formes arcaiques que, provinents d’un apariat assonant de versos llargs, s’enllacen per una sola rima d’aquesta mena, que es troba als versos parells, mentre que els senars resten lliures: és la forma de la corranda isomètrica típica, i la de la combinació d’un hexasíl·lab amb un quadrisíllab (tipus seguidilla castellana, que admet, a més, l’addició de tres versos més). L’estrofa de cinc versos, força variada però ben reglada, combina dues rimes, siguin curts o llargs els versos. La de sis, a l’edat mitjana presentava una precària autonomia, per tal com era constituïda per l’agrupació de dos tercets o per l’alternança de dues rimes, sempre en metre curt; a partir del Renaixement obté una major fixació i riquesa mètrica. En relació amb la cançó i gèneres afins, els clàssics catalans seguiren el ric estrofisme occità, però finalment preferiren la cobla de vuit versos decasíl·labs de quatre rimes i de vegades de tres, amb variats mòduls rimats; combinacions semblants s’obtenen usant versos de metre curt. L’estrofa de deu versos curts ha presentat un bon nombre de combinacions; les més definides són les que admeten dos sistemes de rimes distribuïts en dues particions irregulars de l’estrofa (els quatre primers versos i els sis restants, o a l’inrevés), o en dues de regulars (de cinc versos), que és el cas de la cobla reial; la més perfecta, però, és la dècima espinela (V. Espinel, 1591). Les estrofes de set, nou i dotze versos foren antigament poc estables, car solien combinar grups de versos més reduïts. També poc estable i d’estrofisme irregular fou el lai. En els poemes de forma fixa, integrats per un refrany situat al cap de la peça i per les estrofes que el comenten, la morfologia d’aquestes, el cant individual (estrofa) i el col·lectiu (refrany), depèn de la forma estròfica bàsica adoptada i de la incidència del refrany en ella, incidència causada per la repetició del refrany al mig i al final de l’estrofa base (tipus rondó) o bé únicament al final (tipus virelai). En aquest darrer cas, la repetició textual dels versos del refrany és total en els esquemes més simples, i parcial o nul·la en els evolucionats, amb el benentès, però, que el paradigma del refrany s’incorpora íntegrament al final (cauda, volta) de l’estrofa; així, si la composició estròfica primària (la dels peus o mudances) era una quarteta i la del refrany un tercet, l’estrofa resultant era una combinació de set versos: per exemple, abA (refrany) // cddc (peus, mudances) / abA (cauda, volta). Un dels gèneres de forma fixa més tractats per la poesia catalana fou la dansa, que admetia dues modalitats estròfiques: el trístic monorim amb cauda, AA // bbb/a, i variats esquemes de base virelai, entre els quals l’indicat més amunt; els goigs segueixen mòduls de virelai. Hom emprà també la glossa, consistent en la incorporació successiva de cadascun dels versos del refrany al final de cada estrofa glossadora; és de probable importació castellana. Pel que fa a les formes italianes, cal assenyalar el tercet encadenat, des de la traducció de la Divina Commedia per A.Febrer (1429), bé que no aclimatat a Catalunya fins al s XVI, època a partir de la qual hom anà adoptant la morfologia italiana. Així, la sexta rima o sextina reial; l'octava reial; l'estança de la cançó petrarquesca, molt variada; un nombre important de derivacions d’aquella estança a partir de la forma lira (quartet-lira i les seves variants, com l'estrofa sàfica; la lira garcilasiana; la lira-sextina; la cançó pindàrica; etc); la silva, sèrie contínua de versos, però no estrofa; el madrigal; i altres.
f
pl
Literatura