D’acord amb el sistema de pensament de l’època, centrat entorn del raonament sil·logístic, Llull, per a assolir el seu propòsit, hagué de resoldre la doble qüestió seguënt: primer, donat un subjecte, trobar tots els predicats possibles, i viceversa, donat un predicat, trobar tots els subjectes possibles; i segon, trobar el terme mitjà que permeti de reunir dos judicis en un sil·logisme. Amb aquest fi Llull començà assignant als nou conceptes de cada sèrie d’elements de l’art lul·liana (principis absoluts i relatius, regles, subjectes, virtuts i vicis) una lletra de l’alfabet, de la B a la K. Després, mitjançant combinacions binàries i ternàries de lletres, establí les relacions necessàries entre els termes d’un judici o de diversos judicis. Llull denominà aquesta operació “fer cambres”. Per a facilitar-la, li assignà com a instrument la quarta figura i la taula general lul·liana. Fent girar sobre el fix els dos cercles mòbils de la quarta figura hom obté 252 combinacions ternàries, o sigui tres vegades el nombre de columnes de què es compon la taula. D’altra banda, cadascuna de les 84 columnes de la taula conté, al seu torn, vint combinacions o cambres, cosa que fa un total de 1 680 combinacions. Tot aquest mecanisme s’adreça a una finalitat concreta: trobar en qualsevol matèria els termes aptes per a formar els judicis i el sil·logisme i, així, construir el raonament lògic amb una mena de necessitat matemàtica. La combinatòria lul·liana, malgrat el seu caràcter rudimentari, és un precedent remot de la Dissertatio de arte combinatoria ( ars combinatoria), de Leibniz, i de certs aspectes de la lògica matemàtica moderna.
f
Filosofia