Els seus gags són les frases amb doble sentit, les situacions finament ridícules i els embolics elegants, que fan somriure un públic burgès, moralista i de certa cultura, sense ferir el seu bon gust i educació. Aquest gènere, insinuat a la darreria del cinema mut amb alguns films de Cecil B. de Mille, s’afirmà i obtingué un gran apogeu quan arribà el cinema sonor. Alguns dels seus mestres han estat Howard Hawks, Ernst Lubitsch, Leo Mc Carey, Preston Sturges, Frank Capra, George Cukor, Vincente Minnelli, Stanley Donen, Billy Wilder, Blake Edwards, i més modernament Peter Bogdanovich, Mel Brooks, Woody Allen, etc, tots ells realitzadors de Hollywood. A Europa, després dels anys cinquanta, s’han destacat els francesos René Clair, Michel Deville, Jacques Tati, els italians Luigi Comencini, Pietro Germi, Ettore Scola, l’hongarès Milos Forman, l’anglès Alexander Mackendrick, i als Països Catalans, Lluís Garcia Berlanga, Francesc Betriu i Francesc Bellmunt. Condicionat pel remodelatge de Hollywood, des del principi dels anys vuitanta el gènere conegué una divisió en dues tendències en el cinema americà: d’una banda, els productes destinats a un públic adolescent, caracteritzats per l’humor poc refinat i la comicitat més immediata, en els quals destaquen actors com D. Aykroyd, J. Belushi, T. Hanks o C. Chase i els realitzadors J. Landis, I. Reitman o J. Abrahams. Per altra banda, títols com Sweet Liberty
(1985), d’A. Alda, Moonstruck
(1987), de N. Jewison, After Hours
(1987), de M. Scorsese, Pretty Woman
(1990), A Fish Called Wanda
(1990), The War of the Rose's
(1989), o Green Card
(1990), juntament amb bona part del personalíssim Woody Allen, conformen l’altra tendència, més adulta i que manté una certa continuïtat amb els clàssics del gènere. A Europa, cal destacar les produccions italianes d’autors com Nanni Moretti, Roberto Benigni (intèrpret de La voce della Luna
de Federico Fellini), Maurizio Nichetti o Massimo Troisi, protagonista de diversos films d’Ettore Scola i, a la Gran Bretanya, les realitzacions dels membres de l’antic grup Monty Phyton.
A l’Estat espanyol, destaquen la figura de P. Almodóvar, amb Mujeres al borde de un ataque de nervios
(1987) i, amb un èxit molt més moderat, films de Fernando Colomo, Manuel Iborra, Felipe Vega o els populars còmics Martes y Trece. Paral·lelament, la resposta comercial a Boom Boom
, Ho sap el ministre?
, Què t'hi jugues, Mari Pili?
i Aquesta nit o mai
també desenvoluparen una oportunista tendència del cinema català vers aquest gènere. A la dècada dels noranta continuaren als EUA les dues tendències pròpies de la dècada anterior. Exemples d’un un humor poc refinat foren la sèrie The Naked Gun
, protagonitzada per Leslie Nielsen, o les ridiculitzacions de Mel Brooks — Robin Hood: Men in Tights
(1993) i Dracula: Dead and Loving It
(1995)—, mentre que els films dirigits per Woody Allen com Manhattan Murder Mystery
(1993), Bullets over Broadway
(1994) o Mighty Apphrodite
(1995) es caracteritzaren per un tipus d’humor més adult. També hi hagué lloc per a la producció familiar basada en programes televisius com The Muppet in Christmas Carol
(Brian Henson 1992), The Flintstones
(Brian Levant 1994) i Addams Familiy
(Barry Sonnenfeld 1991), una paròdia sobre el cinema de terror. El jove Macaulay Culkin protagonitzà un seguit de pel·lícules amb molt d’èxit entre el públic com Home Alone
(1990) i Home Alone 2: Lost in New York
(1992) de Chris Columbus. El cinema independent nord-americà estigué representat amb Beautifuls Girls
(1996) de Ted Demme. El mateix equip d' A Fish Called Wanda
es tornà a reunir el 1996 per rodar Fierce Creatures
, una esbojarrada comèdia que no és una seqüela de la primera. Dos exemples de l’humor britànic foren Riff-Raff
(Ken Loach 1991), comèdia social, i Four Weddings and a Funeral
(Mike Newell 1994), que proposava una visió del matrimoni bastant enginyosa i de particular ambivalència. Hsi yen
(‘El banquet de noces’ 1992) d’Ang Lee fou una comèdia de costum, insòlita al cinema oriental tant pel seu tractament genèric inspirat en els clàssics dels EUA com per incidir en la qüestió homosexual dels protagonistes. A l’Estat espanyol destacaren pel seu èxit de públic Two Much
(Fernando Trueba 1995) o El amor perjudica seriamente la salud
(Manuel Gómez Pereira 1996). A Catalunya cal assenyalar, a més dels films de V.Pons, Costa Brava/Family Album
(1995), de Marta Balletbò-Coll, que obtingué un gran ressò entre els espectadors, i Things I Never Told You
(1996), d’Isabel Coixet, comèdia minimalista sobre la soledat i l’amor. A finals del s. XX, la comèdia es mantení com un dels gèneres més populars als EUA, amb un ampli espectre de registres entre els quals cal destacar la comèdia d’aire més clàssic, com My Best Friend’s Wedding
(1997), de P.J.Hogan, la comèdia romàntica, com You've Got Mail
(1988), de N.Ephron, o Notting Hill
(1999), de R.Michell, i l’humor més primari dels germans P. i B.Farrelly ( There's Something About Mary
, 1988, i Me Myself & Irene
, 2000) o d' Austin Powers: International Man of Mystery
(1997), i la seva seqüela, Austin Powers: The Spy Who Shagged Me
(1999), les dues de J.Roach. També cal destacar la consolidació de Jim Carrey com l’actor més popular del gènere, amb films com la sàtira The Truman Show
(1997), de P.Weir, o Man on the Moon
(2000), de M.Forman. Altres films foren A life less ordinary
(1998), de D.Boyle, Bowfinger
(1999), de F.Oz, Woman on Top
(1999), de F.Torres, protagonitzada per l’actriu espanyola Penélope Cruz, The Kid
(1999), de J.Turteltaub, o Where the Heart Is
(2000), de M.Williams. Entre els films adreçats a un públic més adult, a més de l’esmentada pel·lícula de P.Weir i del cinema de W.Allen, destacaren Mafia
(1998), de J.Abrahams, Bulworth
(1998), de W.Beatty, i l’oscaritzada sàtira American Beauty
(2000), de S.Mendes. Un altre bloc el formen la producció adreçada al públic familiar, amb Dr. Dolittle
(1998), de B.Thomas, The parent Trap
(1998), de N.Meyers, Antz
(1998), d’E.Darnele i T.Johnson, Annie
(1999), de R. Marshall, o Nutty Professor II: The Klumps
(2000), de P.Segal. Pel que fa a Europa, a més de Chicken run
(1999), de P.Lord i N.Park (coproducció de l’estudi britànic Aardman i S.Spielberg), cal esmentar les britàniques This Year's Love
(1999), de D.Kane, Beatiful people
(1999), de J.Dizdar, o Salwater
(2000), de C.McPherson, el finlandès M.Kaurismaki amb L.A. without a Map
(1998), la italiana La vita è bella
(1997), de R.Benigni, i les franceses Astérix et Obélix contre César
(1998), de C.Zidi, La nouvelle Ève
(1999), de C.Corsini, i Le gôut des autres
(2000), reeixit debut en la direcció de la guionista A.Jaoui. A l’Estat espanyol, a més de La niña de tus ojos
(1999), de F.Trueba, cal fer notar que Airbag
(1997), de J.Bajo Ulloa, Torrente, el brazo tonto de la ley
(1998) i la seva continuació Torrente 2, misión en Marbella
, de S.Segura, i Año mariano
(2000), de K.Elejalde i F.Guillén, foren les pel·lícules de més èxit dels darrers anys. L’enfocament adolescent dominà bona part de les aportacions americanes de principis del s. XXI al gènere de la comèdia, amb sagues com la iniciada per American Pie
(1999), de P. i Ch.Weitz; les farses d’una altra parella de germans, els Farrelly ( Shallow
Hal, 2001; Stuck on You
, 2003) o les paròdies representades per Scary Movie
(2000), de K.I.Wayans. També tingueren èxit humoristes populars com Ben Stiller ( Meet the Parents
, 2000, de J.Roach) o Adam Sandler ( Anger Management
, 2003, de P.Segal). Continuà havent espai per a una comèdia adulta, com l’obra de Woody Allen ( Hollywood Ending
, 2002; Anything Else
, 2003; Melinda and Melinda
, 2004, i Match Point
, 2005) o dels germans Coen ( Intolerable Cruelty
, 2003; The Ladykillers
, 2004). La comèdia romàntica seguí tenint bona acollida, amb exemples com Something's Gotta Give
(2003), de N.Meyers; Maid in Manhattan
(2002), de W.Wang; Sweet Home Alabama
(2002), d’A.Tennant; Down with Love
(2003), de P.Reed, o 50 First Dates
(2004), de P.Segal. Frank Oz, un director habitual en el gènere, s’ha nodrit de l’estil del Hollywood clàssic ( The Stepford Wives
, 2004), però també ha sorgit una generació de directors amb idees originals que han plasmat en títols com Lost in Translation
(2003), de S.Coppola; Adaptation
(2002), de S.Jonze, o The Life Aquatic with Steve Issou
(2004), de W.Anderson. A la Gran Bretanya ha seguit triomfant la comèdia romàntica, com Love Actually
(2003), de R.Curtis, o bé la comèdia costumista amb vocació de retrat social, com ara East is East
(1999), de D.O'Donnell, i Bend it Like Beckham
(2002), de G.Chadha. A França han continuat treballant alguns veterans especialistes en el gènere: Francis Veber ( Le placard
, 2001; Tais-toi!
, 2003). I a l’Estat espanyol s’ha retornat a determinades fórmules de comèdia populista, amb obres com El oro de Moscú
(2003), de J.Bonilla; Días de fútbol
(2003), de D.Serrano; El penalti más largo del mundo
(2005), de R.Santiago; El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo
(2004), de J.Cavestany i E.López Lavigne, i Isi/Disi
(2004), de Ch.de la Peña. Més sofisticades han estat les propostes de Manuel Gómez Pereira ( Cosas que hacen que la vida valga la pena
, 2004, i Reinas
, 2005), mentre que Álex de la Iglesia s’ha consagrat com a especialista en humor negre ( La comunidad
, 2000, i Crimen ferpecto
, 2004).